Al contraatac

Llegir la vida

'Alegría': les reflexions que inclou sobre Espanya, en clau històrica, sociològica, cultural, però també política

Es llegeix en minuts
Llegir la vida

Robert Ramos

«Quan llegim un llibre també ens llegim a nosaltres mateixos». La frase és de José Guirao, ministre de Cultura en temps de pròrroga, i adquireix tot el seu significat si et llances de cap a ‘Alegría’, l’última novel·la de Manuel VilasManuel Vilas, finalista del premi Planeta i supervendes inesperat –ell mateix ho admet– amb ‘Ordesa’. El que va aconseguir llavors i ha repetit ara és enfilar un tipus de relat entre el costumisme i l’autobiografia en què una legió de lectors s’han vist retratats.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El pare, la mare, la família, els llocs, els amics, els records, els viatges, les manies –en el seu cas, les habitacions d’hotel–, la culpa, la por, la mort.... Vilas toca tots els pals de la vida; i a mi em resulta entendridor acompanyar-lo en un viatge farcit de nostàlgia, fracassos i inseguretats –fins i tot un fugaç coqueteig intel·lectual amb el suïcidi en un pont de Chicago–, però sempre buscant el mateix que tothom: l’alegria, la felicitat, la bellesa i l’amor. Celebro poder-me referir a aquests assumptes un dia en què el bombardeig de dades, anàlisis, opinions i pronòstics després dels resultats electorals d’ahir s’abat reiteradament sobre nosaltres amb la intensitat d’una gota freda.

Reflexions i poesia

Et pot interesar

I aprofito per afegir un altre argument al meu elogi sobre ‘Alegría’: les reflexions que inclou sobre Espanya, en clau històrica, sociològica, cultural, però també política. Sense sigles de partits, amb escassos noms propis, tret d’una referència a l’Adolfo Suárez  de la transició, ídol familiar al seu Barbastre natal, de qui diu que «se’l va odiar de manera nauseabunda», perquè «a Espanya –escriu Vilas– és inevitable que t’acabin odiant, ja que procedim de l’odi». Una afirmació tan dura reclama a crits pensar-hi. En qualsevol cas, Vilas troba refugi en la poesia, singularment en Lorca, que «estimava Espanya com ningú la va estimar mai. La va estimar amb alegria. L’hi va perdonar tot a Espanya i segueix aquí amb nosaltres. Es va transformar en el nostre fantasma daurat. Lorca ens va estimar tots, perquè en la seva poesia hi érem tots els espanyols, fins i tot els que el van matar. Encara més els que el van matar». 

Avui fa una setmana que vaig poder disfrutar d’una llarga conversa radiofònica amb Manuel Vilas i amb Javier Cercas, flamant guanyador del Planeta amb ‘Terra AltaJavier Cercas’, que és una altra incursió en els reptes i els turments de l’ànima humana, però amb robes de ‘thriller’ policíac. El seu protagonista, un mosso d’esquadra que un company anomena «espanyolàs», busca el mateix que el narrador d’‘Alegría’: un lloc per viure i llepar-se les ferides sense que ningú li toqui massa les pilotes. No és un mal pla, sobretot el dia després d’unes eleccions. A veure si ens deixen.