El 10-N i el conflicte català
L'hora de socialistes i republicans
Espanya serà ingovernable mentre els seus líders polítics no s'atreveixin a mirar als ulls de l'independentisme
zentauroepp50844372 barcelona 10 11 2019 pol tica elecciones generales 10n er191110225125 /
El que ja sabíem. Espanya serà ingovernable mentre els seus líders polítics no s’atreveixin a mirar als ulls del’independentisme. Podem treure el microscopi per veure amb detall els resultats electorals, esmicolar conjuntures i afegir infinits matisos i ornaments. Però el fonamental està ja escrit i va més enllà de la destrucció de Ciutadans,Ciutadans l’encimbellament de Vox, la recuperació del PP o la frivolitat de Sánchez. No hi ha governabilitat possible, fins i tot si arribessin a aconseguir-se aquesta vegada acords d’investidura, per a un país que es nega a debatre seriosament sobre una crisi d’Estat cronificada.
A Catalunya els resultats consoliden ERC com a formació política preferida del sobiranisme. El Tsunami pot tallar carreteres i autopistes,Tsunami però l’electorat segueix premiant i consolidant el lideratge dels d’Oriol Junqueras, que són els qui millor llegeixen la complexitat de la societat catalana des del front independentista després del cop de volant que van protagonitzar després del desastre d’octubre del 2017.
La nova onada d’emocionalitat
En el camp constitucionalista la consolidada resurrecció del PSC deixa clar que també en aquest bloc l’opció preferida, malgrat la nova onada d’emocionalitat derivada de la sentència, s’allunya dels maximalismes verbals i programàtics de Cs que, com els rockers més impenitents, ha viscut ràpid i mort jove, només que no ha deixat un bonic cadàver. Mentrestant, el PP i Vox continuen habitant en la marginalitat.
Els vots equivalen, o deurien, a responsabilitat. En aquest sentit –i pendents del que Pedro Sánchez s’atreveixi a explorar en la recerca de recolzaments per a la seva investidura– l’electorat català (sobiranista i no) ha apostat per carregar a l’esquena de republicans i socialistes la recerca d’una solució al conflicte polític que ens acompanya des del 2012.
Falta que aquest encàrrec es concreti i tradueixi també al Parlament en com es convoquin eleccions autonòmiques. Haurien de ser aviat, però els republicans no s’atreviran a forçar-les immediatament malgrat la reiterada incapacitat demostrada per Quim Torra per seguir al capdavant de la Generalitat.
Notícies relacionadesL’embolic és i continua sent fenomenal. Tot i que a dir veritat res ha canviat substancialment. La ultradreta, abans camuflada, es distingeix ara a cara descoberta. Potser fins i tot sigui millor així, i que d’aquesta guisa pugui recuperar-se el valor de la paraula liberal per als seus veritables usos. Però fora d’això, tot segueix pendent que per una vegada el coratge substitueixi el tacticisme i que el socialisme espanyol entengui que, malgrat tot, té l’encàrrec d’arriscar, exactament igual que els republicans catalans.
Si existeix un Pedro Sánchez valent i amb sentit de la responsabilitat va sent hora que surti de l’armari. Tampoc hauria de tardar gaire Pere Aragonès a calçar-se les botes del lideratge i assumir amb decisió el protagonisme que el sobiranisme li atorga reiteradament al seu partit. ¿Seria prou això? Seria un principi i per alguna cosa es comença. No és optimisme. És només que tenim molts dies per davant per continuar militant en el pessimisme i topar de nou de cara amb la llei de la gravetat de la política que diu, en la seva formulació primera, que si alguna cosa pot empitjorar acaba fent-ho.
