09 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

No són 'pijos'

JUAN MEDINA

No són 'pijos'

Milena Busquets

A Barcelona hi ha cinc o sis 'pijos', no més, i no són independentistes. I són absolutament incapaços d'empènyer un contenidor'

Vaig acabar de llegir per segona vegada les 3.000 pàgines de l’obra ‘A la recerca del temps perdut’ fa un parell de setmanes. L’havia començat amb un cert temor, perquè la primera vegada que el vaig llegir, amb 18 anys, em va commocionar.

Potser no he trobat l’home de la meva vida (o llavors és que n’hi ha hagut diversos), però, sí, el llibre de la meva vida. El vaig acabar com qui culmina l’ascens a una muntanya; crec que el tornaré a llegir d’aquí a uns quants anys i que em tornarà a encantar; la meva amiga Adela deia que no feia falta llegir cap altre llibre, que un podia passar-se la vida rellegint Proust.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Així que quan el vaig acabar em vaig preguntar què més podia llegir, mentre a Barcelona començaven els disturbis per culpa de la sentència del procés. La meva casa és plena de piles de llibres; alguns me’ls envien les editorials, d’altres són regals d’amics, però la majoria els compro jo. És important comprar llibres, obrir la cartera, pagar-los. Els que estem en aquesta professió de vegades ho oblidem i ens acostumem a demanar els llibres que ens interessen i que ens els enviïn a casa sense més ni més, però els llibres s’han de comprar.

Així que vaig fer un tomb entre els meus munts de llibres (com feia de nena entre les prestatgeries perfectament ordenades de la meva mare) a la recerca d’algun que em cridés l’atenció. Vaig trobar ‘Viatge al fons de la nit’, de Louis-Ferdinand Céline. Céline és l’anti-Proust; en el seu genial i meravellós llibre narra les vivències d’un soldat durant la primera guerra mundial i descriu un món salvatge i temible. I, no obstant, malgrat ser tan diferents, Céline esmenta Proust ja en les primeres pàgines; el critica una mica (per ‘pijo’, per burgès, el típic), però l’esmenta, sap perfectament que Proust és l’únic que l’iguala en talent.

El jersei de l’avi

Per cert i parlant d’una altra guerra: arran dels disturbis a Barcelona, he llegit i sentit en innombrables ocasions que els eixelebrats causants de tanta destrossa són nens de bé, burgesos, ‘pijos’. Jo ja soc gran i, per tant, no he assistit a cap crema de contenidors ni a cap manifestació (les revolucions són per als joves; potser cada generació hauria de tenir la seva; a nosaltres només ens interessava llegir, fumar i enamorar-nos), però els puc dir sense cap dubte que no són ‘pijos’.

A Barcelona hi ha cinc o sis ‘pijos’, no més, i no són independentistes. I no es vestirien mai d’aquesta manera (una cosa és portar un jersei de ‘cashmere’ arnós heretat del teu avi i una altra de molt diferent és vestir-se de negre i posar-se un passamuntanyes) i són absolutament incapaços d’empènyer un contenidor fins al mig de la calçada (ballen fabulosament, això sí). Això no impedeix que siguin una colla d’idiotes (els incendiaris, dic; de vegades els ‘pijos’ també).