02 d’abr 2020

Anar al contingut

La política tributària

Solvència del sistema fiscal i sostenibilitat de l'Estat del benestar

Solvència del sistema fiscal i sostenibilitat de l'Estat del benestar

Guillem López Casasnovas

Sense un esforç de redisseny tributari, la nostra protecció social no podrà afrontar les necessitats del benestar de la població

La sostenibilitat és un concepte eminentment polític. Depèn del finançament que la societat estigui disposada a dedicar-li. Es opinable la pressió fiscal que una economia pot suportar. Depèn de moltes coses. També del retorn dels serveis públics –els seus efectes en la creació de renda i riquesa, i així de noves bases imponibles-, el context internacional en el que l’economia competeixi, el pes de la fiscalitat a l’escandall de costos i l’orientació productiva que te l’economia (els serveis el suporten millor que els bens comercialitzables). 

Més interessant és la solvència d’un sistema fiscal, en el sentit dels ressorts amb els que compta la intervenció pública per a fer front a reptes econòmics i socials canviants.  Solventar problemes requereix una mirada ampla: Conèixer bé la incidència fiscal i el grau de capitalització de cada actuació financera o real, mantenir una perspectiva d’equilibri general de l’economia per les interdependències que provoca, d’un pressupost equilibrat a les finances públiques -ja que res no és a canvi de res-, al llarg del cicle vital inter i intra generacionalment dels individus...

La via dels impostos o les taxes

Solventar reptes fiscals com el de la sostenibiltat de l’estat de benestar requereix posar al radar en quina part de les prestacions es merita des del finançament contributiu i en quina del no contributiu, en el finançament que té lògica vagi a càrrec del contribuent o de l’usuari. Requereix el coneixement de la tècnica fiscal d’actuacions per la via dels impostos o les taxes; de les deduccions fiscals o de les despeses equivalents; del finançament ordinari o  extraordinari. I finalment, si l’opció de resposta solvent és la impositiva, no ignorar l’excés de gravamen (la distorsió sobre l’eficiència econòmica) lligada a cada categoria impositiva, ni l’efecte sobre l’equitat. D’aquí la importància de valorar els aspectes de benestar de la imposició quan es parla del benestar derivable de nova despesa social.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Un aspecte gens menyspreable de la nova fiscalitat solvent per al sosteniment de l’estat de benestar ha de tenir base mediambiental i contemplar els aspectes que afecten als estils de vida.  I això no tant per la seva capacitat recaptatòria com pel seu caràcter de doble dividend: de recaptació a càrrec de l’usuari si la demanda es manté, o sense generació de ingressos però estalviant despesa i millorant benestar si cedeix.  Cal repensar la fiscalitat de tots aquells patrimonis empresarials no afectats a l’activitat societària. El diferent tractament que reben pel fet que gravar beneficis permet encaixar deduccions, enfront del gravamen dels ingressos de les persones físiques que recull amb dificultat els beneficis en espècie que es deriven de la utilització de part d’aquell patrimoni societari, és font de inequitats. L’impost serviria per a dinamitzar l’economia, desincentivant el remansament de beneficis i gravant ‘en origen’ aquell patrimoni no afecte a l’activitat empresarial.

L’impost de successions te un paper indiscutible, fins i tot des de posicions liberals, en tota societat que es vulgui més justa i meritocràtica. Ha de gravar increments de capacitat econòmica per renda no guanyada. Eximir el primer parentesc pot no ser així suficient. Cal treure deduccions i exempcions suposadament reparadores de arbitrarietats que permeten l’elusió fiscal que fan que paguin l’impost qui no deuria, oferint un gran argument als abolicionistes.

Tòpics sobre fiscalitat i Estat del benestar

Escric això cansat de sentir tòpics sobre fiscalitat i estat de benestar i amb el perill d’unes noves eleccions que tot ho agreugin, a l’hora de  veure qui la diu més gruixuda.  Propostes socials que no concreten com es finançaran,  baixades de impostos sense especificar quina despesa i per a qui es reduirà, donar per fet que tota despesa social finançada amb impostos és progressiva fiscalment. També avorreix escoltar que cal augmentar la pressió fiscal, però la dels altres, acceptar polítiques de gastar primer i ja veurem després com ho pagarem, des del mantra de reduir el frau fiscal –com si això fos una opció i no una obligació-, que voldrà dir al final que va a càrrec del dèficit i deute –tot i implicant a generacions futures. O a suposar que sempre un pagament de contribuent és millor que la contribució de l’usuari.

En definitiva, sense fer un esforç de redisseny tributari, la nostre protecció social no podrà fer front de manera solvent a les necessitats del benestar de la gent.