07 d’abr 2020

Anar al contingut

Al contraatac

El Premi Nacional de Narrativa

Mario Guzman

El Premi Nacional de Narrativa

Milena Busquets

Cristina Morales és una glopada d'aire fresc. Algú que diu el que pensa malgrat ser contrari a tot i a tots

Llegeixo amb enorme alleujament i alegria les declaracions de la flamant guanyadora del Premi Nacional de Narrativa d’aquest any, l’adorable Cristina Morales, que al ser preguntada pels greus incidents de la setmana passada a Barcelona, afirma: «És una alegria que hi hagi foc en comptes de cafeteries obertes». ¡Per fi una glopada d’aire fresc! Algú que diu el que pensa malgrat ser contrari a tot i a tothom.

Els més joves no ho recordaran, però els escriptors (almenys alguns d’ells) solien ser així: persones lliures, antipuritanes, contràries a la correcció política, contràries al poder, que deien el que els passava pel cap quan els preguntaven. Un escriptor (un artista) no era un opinant, no es regia per la mesura i el ‘què diran’. Un escriptor provocava, no apaivagava. Per a un escriptor aspirar a l’objectivitat i a la sensatesa és un suïcidi.

Nens bons

Tinc la sensació que en aquest país els periodistes s’han convertit en els veritables polemistes mentre que els escriptors s’han anat conformant a unes formes submises i ordenades. Els periodistes (alguns, no tots, és clar) des de les seves columnes arrisquen mentre els escriptors es porten com nens bons o com mals professors. És greu que això passi a la premsa, però és encara pitjor que es traslladi a la literatura. ¿Hi ha algun escriptor home a part d’Houellebecq  que s’atreveixi a parlar de sexe seriosament? Els últims van ser Philip Roth i Houellebecq. ¿Quin jove escriptor s’atreveix a parlar així avui dia? Ja l’hi dic jo: cap.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Escriure requereix a part de cert talent, un enorme valor, un gran individualisme, anar per lliure i jugar-se-la. És com si en l’actualitat el somni secret de molts escriptors fos arribar a ser ministre de Cultura i estiguéssim fent mèrits permanentment. Tots diem el que hem de dir i quan no ho fem, ho paguem molt car.

Vaig conèixer Cristina Morales fa uns mesos en una taula rodona per al diari ‘El Mundo’. Sent tan diferents (o potser no) vam congeniar immediatament, al final del dinar vam prometre tornar a veure’ns, li vaig preguntar per una xapa que portava a la solapa en defensa d’una associació de prostitutes (a la xapa no posava prostitutes sinó «putes»). Em va explicar una mica sobre l’associació i al final se la va treure i me la va regalar. Sento debilitat per la gent que es desprèn amb facilitat del que té, m’és igual que siguin coses de valor o no. Vaig dubtar si posar-me-la jo també a la solapa, tan valenta com ella, però em va fer vergonya i no ho vaig fer. Me la vaig posar a la bossa. A l’arribar a casa la vaig treure i la vaig deixar al plat on deixo les joies i el rellotge. Allà segueix, cada vegada que la veig, somric. Moltes felicitats, Cristina.

Temes: Premsa