Anàlisi

Coratge

La falta de valentia de Pedro Sánchez, captiu del discurs de la dreta, per emprendre un diàleg sincer a Catalunya no portarà res de bo

2
Es llegeix en minuts

Maleïdes enquestes. Si no fos per les enquestes, probablement avui no hi hauria eleccions a Espanya i potser, en canvi, n’hi hauria a Catalunya. Maleïdes perquè són les enquestes les que van portar Artur Mas a les eleccions el 2012. Creient que aconseguiria un resultat històric, es va pegar una patacada. Després va assajar el 2015, Junts pel Sí, amb un 39% dels vots, pobre resultat per a una ambició tan gran. Van venir després les espanyoles del 2015. I el llest de Quico Homs, que encapçalava la llista convergent,va apostar per no repetir aquesta coalició, només perquè les seves enquestes el donaven com a guanyador. Aigua de maig per a ERC. Tot i que, quan en la recta final de les eleccions ja es veia que Homs se la pegaria, es va treure les puces de sobre i va atribuir la decisió a ERC. Després va vanir l’1-O i el que va seguir. I allà també van pesar més les enquestes que qualsevol tuit. I què es pot dir de Mariano Rajoy, convençut que anava a deixar l’independentisme sense majoria amb noves eleccions. Tambées va pegar una patacada antològica creient que rendibilitzaria el 155.

A tot arreu passa el mateix, ja que Pedro Sánchez també es va deixar arrossegar per la demoscòpia per tornar a les urnes, després d’haver implorat agònicament un acord amb la dreta. Sense aquesta demoscòpia inicial que li donava fins a 150 diputats segur que no hauria temptat la sort, especulant. Veurem com acaba el PSOE, el 10 de novembre. Les enquestes han canviat, amb un PP a l’alça. A més de la patacada de Ciutadans, que serà l’únic que aconsegueixi una alegria generalitzada, almenys a Catalunya.

Notícies relacionades

En aquesta vida s’han de tenir principis i assumir-los, tenir propostes i executar-les, costi el que costi, sobretot si aspires a governar Espanya o Catalunya. Sánchez no es va atrevir a consumar un Govern amb Podem. I va acabar llançant-se en braços de la dreta mentre mirava de reüll els sondejos favorables que li portava el seu fidel escuder, Iván Redondo. Com tampoc ha tingut prou gosadia per encarar el conflicte polític a Catalunya, acollonit per la pressió de la dreta i per sectors del PSOE que són tan jacobins com Rivera. Malament, molt malament. La seva falta de valentia per emprendre un diàleg sincer a Catalunya, per agafar el toro per les banyes, captiu del discurs de la dreta, no portarà res de bo.

Que es fixi en Gabriel Rufián, que es va vestir de coratge dissabte, quan es va presentar davant la multitud emprenyada convocada per Arran i els CDR i va aguantar un virulent ruixat. Li van dir de tot, després de tres nits seguides d’enfrontaments, amb fortíssimes càrregues policials i ferits. Tot i que Pedro Sánchez distingeix entre ferits de primera, policies, i de segona, manifestants, a qui menysprea. Després, les principals ràdios de Catalunya van demanar a Rufian que entrés en antena, en directe. Alguns li van recomanar que donés llargues, «amb la que t’ha caigut». Però el que està fet, fet està es va dir. Va respondre Jordi Basté, clar, concís, valent. I va sortir de l’envit amb nota. Igual a Catalunya Ràdio. Potser és la frescor andalusa que corre per les seves venes, potser és un temerari. Però va donar la cara i va assumir les conseqüències, Pedro.