31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La violència i el diàleg

La violència i el diàleg

José A. Sorolla

Quan baixi la marea de la violència, caldrà tornar a parlar, evidentment, de tot, i tot inclou, com ha declarat l'expresident Montilla, les conseqüències de la sentència del Tribunal Suprem. Però, ¿parlar amb qui?

Sotmès en precampanya electoral a la pressió de la dreta, que li demana l’aplicació de nou de l’article 155 (Ciutadans) o la llei de seguretat nacional i el trasllat dels presos fora de Catalunya (PP), Pedro Sánchez ha optat per negar-se a parlar amb Quim Torra mentre no condemni explícitament la violència. No posar-se al telèfon pot ser discutible. Però no ho és que Torra, president de la Generalitat, l’autoritat més gran a Catalunya, té l’obligació de condemnar la violència i es nega a fer-ho. Després que la portaveu del Govern, Meritxell Budó, saludés i justifiqués l’acció «contundent» del col·lapse de l’aeroport del Prat, Torra, en els primers dies dels disturbis, només es va preocupar d’investigar la «proporcionalitat» dels Mossos, va abandonar una reunió sobre seguretat per anar-se’n a Girona a participar en el tall de l’AP-7, va sortir a la mitjanit de dimecres per televisió per desmarcar-se, sense condemnar-les, d’unes actuacions violentes que va atribuir a «infiltrats» i tampoc va ser rotund en la compareixença de dissabte en la qual, acompanyat pel vicepresident Pere Aragonés, va demanar una reunió amb Sánchez i va exigir «proporcionalitat» a la Policia Nacional, només hores després que Barcelona visqués la nit més violenta en dècades.

A les xarxes socials, aquest perill públic, s’aixequen veus que comparen l’incomparable. Si a ETA no se li va demanar que condemnés la violència per parlar amb ells, per què se li exigeix a Torra, diuen. ¿Quin sentit tenia exigir a ETA la condemna de la violència si era qui la practicava? L’equiparació recorda la que va fer Carles Puigdemont quan es va preguntar per què a Euskadi, amb tant terrorisme, mai es va aplicar el 155. El portaveu del Govern basc, Josu Erkoreka, va qualificar la pregunta retòrica de Puigdemont d’«impertinència». I ho era perquè el 155 està destinat a aplicar-lo a les autoritats d’una comunitat autònoma que se salten la llei, com va passar a Catalunya fa dos anys, i no a una organització terrorista, a la qual se la combat d’una altra manera. Tampoc se li va aplicar al Govern basc perquè mai va violar la llei.

Quan baixi la marea de la violència, caldrà tornar a parlar, evidentment, de tot, i tot inclou, com ha declarat l’expresident Montilla, les conseqüències de la sentència del Tribunal Suprem. Però, ¿parlar amb qui? ¿Amb Torra, a qui tota l’oposició dona ja per amortitzat i que només segueix a Palau perquè ERC no s’atreveix a retirar-li el recolzament? El paper d’ERC és clau, però l’ambigüitat i les batzegades dels seus dirigents, per temor de ser acusats de «traïdors», només contribueixen a prolongar el caos en la direcció del moviment independentista. ERC es vesteix amb la roba de la moderació, però ha sigut ara la primera en criticar els Mossos, com va ser la primera en empènyer a Puigdemont a declarar la DUI en lloc de convocar eleccions l’octubre del 2017 i la primera en presentar una esmena a la totalitat dels Pressupostos i provocar la repetició de les eleccions el 10-N. Algun dia haurà de decidir si aposta per buscar una solució o per seguir amb la confrontació.