La sentència al procés

Drets de protesta i impediments físics

A l'estendre la interpretació de la sedició, el Suprem obre la porta a criminalitzar conductes que mai abans hauríem pensat que poguessin constituir un delicte, i molt menys un de tan greu

Es llegeix en minuts
Drets de protesta i impediments físics

L’anomenada sentència del procés farà moltíssim parlar en les pròximes setmanes i mesos. De les seves 493 pàgines sorgeixen moltes derivades amb implicacions importants de tota mena, tant per als condemnats, per descomptat, com per alconflicte polític general, que avui es troba diversos passos més lluny de poder-se encarrilar raonablement. De totes aquestes derivades, ara vull centrar-me en un aspecte que em sembla d’enorme importància per a la nostra democràcia i per al conjunt de la ciutadania: la retallada dels drets fonamentals de reunió i manifestació que implica aquesta sentència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sabem –perquè tots hem fet un màster en dret penal i en dret processal en els últims dos anys– que el delicte de sedició de l’article 544 del Codi Penal, pel qual s’ha condemnat nou dels 12 acusats, exigeix un«alçament públic i tumultuari»per impedir «fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis», o l’exercici de les seves funcions a qualsevol autoritat, o el compliment d’una resolució administrativa o judicial. També sabem que els delictes del Codi Penal, els anomenats tipus penals, han de ser sempre interpretats amb caràcter general de forma restrictiva, de la manera més favorable als interessos dels potencials acusats. Feia temps que els penalistes alertaven que l’article 544 CP estava indeterminat, i que era molt difícil d’interpretar, per diverses consideracions en què no puc entrar aquí. En la doctrina hi havia diverses teories interpretatives. I aquesta situació, i en aplicació dels principis penals bàsics de tipicitat i ‘ultima ratio’, ja hauria sigut prou per comminar el Tribunal Suprem a triar la interpretació més restrictiva, la menys lesiva per als acusats. Però, lluny d’això, el TS ha optat per una interpretació extensiva que segons el meu parer és incorrecta jurídicament.

Establir un precedent perillós

Però és que en aquest cas es presenta un element addicional que ho fa tot més greu. Diu la sentència, a la pàgina 283, «el dret a la protesta no pot canviar en un exòtic dret al’impediment físic els agents de l’autoritat a donar compliment a un mandat judicial»,que suposi un «aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica». Passa que el contorn del dret de sedició, justament perquè l’article 544 el circumscriu a accions que se situen «fora de les vies legals», és absolutament dependent del contorn delsdrets fonamentals de reunió i manifestació de l’article 21 de la Constitució. Com més extensivament interpretem el delicte de sedició, menys espai quedarà, per definició, per als drets de reunió i manifestació. I al contrari, si una determinada acció està coberta pel dret de manifestació, no pot constituir un delicte de sedició, ja que aquesta acció no és «al marge de les vies legals». D’això resulta un mandat constitucional doblement robust al Tribunal Suprem que l’obliga a interpretar la sedició de forma encara més restrictiva. I de nou, lluny d’això, el TS ha establert un precedentperillós i limitador dels drets fonamentals de protesta democràtica.

Nova jurisprudència

Et pot interesar

La sentència considera quel’acció  dels manifestantsd’asseure’s a terra abraçats per impedir el pas als policies que volien segrestar les urnes l’1-O, epítom del dret de protesta no-violenta a tot el món, és una instància d’aquest«impediment físic»que constitueix en part la sedició. Estenent la interpretació de la sedició a fi que s’ajusti als fets del 20-S i de l’1-O del 2017, el Suprem obre la porta a criminalitzar conductes que mai abans hauríem pensat que poguessin constituir un delicte, i molt menys un de tan greu com aquest. 

Recordem les mobilitzacions a les places de tot Espanya el 15-M del 2011 i les de ‘Envolta el Congrés’ del 2012. Quan l’autoritat administrativa competent denega el permís per a la seguda, i encara més, quan resolen el desallotjament de les places per mitjà del’ús de la força policial (com va passar a Barcelona), el simple fet que els manifestants s’asseguessin a terra provant d’impedir el pas als policies podria suposar, a partir de dilluns passat, i seguint la nova jurisprudència del TS, un delicte de sedició. ¿Quina garantia tenim que els nostres drets democràtics de protesta més bàsics, els de reunió i manifestació, es respectaran a Espanya?