Trump, mil dies sense una hecatombe nuclear

Primer, la bona notícia: s’han complert mil dies de la presidència de Donald Trump i continuem vius. Al cap i a la fi no n’hi ha hagut per tant. Ni ha provocat una guerra mundial ni ha llançat la bomba atòmica sobre els seus enemics o els seus aliats, a qui els té més ganes. Tot gràcies que Twitter no té un botó nuclear. El mal real no és a l’aparador, trigarà anys a aflorar. Tindrà a veure amb l’ètica i els límits del poder, la qualitat dels contrapesos d’una democràcia, avui en discussió. Són temps perillosos en què manen els autòcrates.

Els tombs en política exterior necessiten temps per mostrar la seva lletra petita més tòxica. Va passar amb el recolzament als mujahidins afganesos als anys 80. L’abandonament dels kurds de Síria sembla l’inici d’una retirada dels EUA per centrar-se en la defensa d’Israel i l’Aràbia Saudita, les seves úniques prioritats a la zona. El seu acostament a Corea del Nord i les seves baralles constants amb la UE, a qui acusa de viure a costa dels pressupostos de defensa dels EUA, han suposat un gran canvi en les formes. Van desaparèixer els valors, van guanyar els negocis. Tot es mesura en els termes de guany i pèrdua.

Llenguatge de taverna

El pitjor de Trump és el seu llenguatge de taverna,el del pistoler més ràpid de l’Oest, amb què prova d’intimidar, i intimida, els seus oponents. Es mou embolcallat en una aura de triomfador, que potser no n’hi hagi per tant i per això amaga les seves declaracions d’impostos, perquè no es descobreixi que més que intel·ligència hi ha enginyeria fiscal. Li passa com a Berlusconi: exercia una fascinació sobre l’italià que en el fons anhelava ser com ell, un tipus amb diners, fama i molt ‘bunga-bunga’.

L’efemèride dels mil dies no li diu res al ciutadà. És només una marca que utilitzem els periodistes per recapitular una realitat que es mou més lenta que els titulars i que demana una reflexió. Després de mil dies, els mitjans de comunicació i els seus rivals demòcrates continuen sense saber com fer-hi front. Ha imposat el seu relat: tot el que el perjudica és ‘fake news’ i una conspiració del sistema. Es tracta d’una genialitat perquè ell és el sistema.

El pitjor ha sigut la banalització del llenguatge quotidià, que ha aconseguit deshumanitzar el drama dels migrants. Van deixar de ser persones, van passar a ser una amenaça per a la seguretat del país, com ho són els viatgers que procedeixen de països musulmans no amics. Hem perdut llibertats, acceptat substituir la presumpció de la innocència per la culpabilitat col·lectiva sense que hi hagi jutges ni límits legals. Hem acatat una pèrdua d’intimitat global, ja sigui als EUA, Rússia o a la Xina amb l’objecte d’una suposada seguretat.

El bagul de l’odi

El president s’ha saltat una norma essencial per a qualsevol governant assenyat: no obrir el bagul de l’odi, perquè una vegada fora és molt difícil de controlar. Agitar l’odi amb missatges racistes que han afectat dones congressistes demòcrates és irresponsable en un país amb un problema seriós amb la venda d’armes. Trump parla de terrorisme exterior, però li costa qualificar de terroristes els grups neonazis que creixen com bolets.

Notícies relacionades

Davant el perill europeu

El bus, les altres Rodalies

Dels mil dies de presidència, Trump ha passat gairebé un terç del temps a les seves propietats. Dirà que ha treballat igual que al Despatx Oval, però d’aquest terç, 237 dies han sigut a les instal·lacions amb camp de golf, la seva gran afició, com la cèlebre Mar-a-Lago a Florida, on vol celebrar el G-8.‘The Washington Post’ ha comptabilitzat 13.000 afirmacions falses o no certes del tot. El 80% de les persones que han tingut càrrecs al seu equip han dimitit o els ha acomiadat. L’última roda de premsa a la Casa Blanca va ser fa set mesos (i encara no ha descobert el plasma de Rajoy). Són dades de la cadena NBC.

No és un president que distingeixi els interessos empresarials dels del país, ni els límits en l’ús de l’Estat per atacar els seus rivals, com mostra el cas d’Ucraïna contra Joe Biden ni els manejos dels seus advocat Rudy Giuliani que es mou entre bambolines com un secretari d’Estat a l’ombra. El ‘falcó’ John Bolton, que va dimitir fa poc, ha qualificat Giuliani de «granada a punt d’explotar». Per això, els demòcrates s’han llançat a un procés d’‘impeachment’ que no poden guanyar. És l’última jugada de Trump per sortir reforçat i poder presentar-se com una víctima, el seu paper preferit. ¿Hi haurà mil dies més? No ho dubtin. Queda una esperança, la frase de Churchill: «En política, un dia és un any; i un any, una eternitat».