La revolta del hijab

La República Islàmica de l’Iran és una dictadura teocràtica dirigida per una casta de clergues i generals coronada per un emir religiós anomenat Guia Suprem de la Revolució, càrrec que exerceix Alí Jamenei. Tot és una impostura: ni és república ni és revolucionària. Estem davant d’una monarquia ultraconservadora i corrupta que va robar la revolució popular que va expulsar el Shah del poder el gener de 1979. 

Malgrat la part emotiva del motí del hijab, el desafiament durarà fins que el règim decideixi parar-lo. És només una illa enmig del descontentament generalitzat. El sistema disposa de prou mitjans militars, policials i paramilitars per reprimir tot aixecament que representi un risc. En tres setmanes, el nombre de morts ja supera el centenar.

Protestes anteriors

També va sufocar les manifestacions del 2009, contràries al resultat de les eleccions que van donar la victòria a Mahmud Ahmadinejad. D’elles va sorgir un altre símbol, Neda-Agha-Soltan, assassinada per paramilitars ‘basijis’. La seva agonia, gravada en vídeo, va fer la volta al món. El 2019, durant una sublevació contra l’alça dels carburants, van morir 1.500 persones.

Aquesta vegada existeixen diferències, veurem si substancials, amb el 2009 i el 2019. No sorgeixen de la protesta contra una decisió política o per l’increment dels preus, són l’iceberg d’un enuig més profund i ampli. Tampoc és un moviment del Teheran. Aquesta vegada afecta 20 ciutats a 18 províncies. La clau és saber si les diferents illes de descontentament acabaran connectant entre si formant una insurrecció que posin en perill el règim.

La revolta del hijab ha sumat kurds (Amini ho era) i balutxis, afectats per una pobresa extrema en una zona rica en gas i petroli. Malgrat la censura d’internet, hi ha coordinació entre els manifestants, la majoria molt joves. L’economia està enfonsada per la suma de les sancions internacionals, la pandèmia, la inflació i la incapacitat de gestió d’Ebrahim Raisi.

El Guia Suprem Jamenei, que es va mantenir callat en les primeres dues setmanes, ha acusat els EUA i Israel de ser darrere de les protestes. La seva salut és delicada. Té 83 anys. Un buit de poder de mesos fins que s’elegeixi un successor enmig d’una lluita entre els clans de poder podria ser fatal en aquest moment. El règim pot optar per llegir la realitat i obrir-se o tancar-se encara més fins a l’enfonsament final.

Canvi de règim

És possible que aquestes protestes no aconsegueixin un canvi de pes immediat, i acabin per diluir-se entre trets i cops, però alguna cosa està canviant, potser és la pèrdua massiva de la por.

L’Iran, el país xiïta més important del món islàmic. Manté una pugna històrica amb l’Aràbia Saudita, el seu rival sunnita, també ric en petroli. Tots dos lluiten per delegació al Iemen, una guerra que ha costat des del 2014 més de 370.000 morts. No podem parlar de dos blocs religiosos homogenis enfrontats perquè a l’Iraq, que és de majoria xiïta, domina un sentiment antiiranià que ha sabut agitar i encarrilar el moviment de Muqtada al-Sadr.

L’Iran és una revolució robada, que podria reprendre’s ara, o d’aquí uns anys. La caiguda de la dictadura del Shah va ser una derrota dels EUA i el Regne Unit, dos països que han tingut una influència constant i negativa. La CIA va organitzar un cop d’Estat el 1953 contra el primer ministre Mohammad Mosaddeq, elegit democràticament, i va promoure l’ascens de Shah.

Notícies relacionades

El lema de la revolta de l’Iran: dona, vida, llibertat

Les imatges de la repressió en una universitat de Teheran

França, que sempre juga en el costat de França, va creure estar en bona posició el 1979 després del seu suport a Khomeini, però el vell clergue se li va escapar de les mans. Els EUA van preferir els barbuts que els comunistes i demòcrates fins que van assaltar la seva ambaixada a Teheran. Un canvi de règim seria un èxit per a Israel perquè eliminaria el seu únic rival militar a l’Orient Mitjà i impediria que desenvolupés la bomba atòmica.

L’Iran ha estret la seva aliança amb Rússia després de la seva col·laboració a la Guerra Civil de Síria, i també amb la Xina. Se senten en guerra santa contra Occident. No sabem quant aguantarà Pequín al seu paper d’aliat silenciós de Moscou després dels desastres militars russos a Ucraïna. De moment, Vladímir Putin no sembla l’aposta de futur més segura.