El conflicte català

Barricades i 'katanguesos'

Dimarts a la nit a Barcelona va portar a la nostra memòria (generacional) les imatges més impactants de Maig del 68

4
Es llegeix en minuts
Barricades i 'katanguesos'

Dimarts a la nit va portar a la nostra memòria (generacional) no només algunes imatges de Maig del 68, sinó algunes de molt concretes, les de la nit del 12 de maig d’aquell any a París. Aquella nit hi va haver un punt d’inflexió, tot i que només ho vam poder interpretar amb el temps. Vagin a internet i busquin aquella nit, les imatges són impactants, els CRS assaltant una a una desenes de barricades, desenes de detinguts, i molts ferits. A repartir entre els manifestants i les forces de l’ordre, per cert.

Fins aquella nit el moviment, que havia començat ocupant el 2 de maig la Universitat de la Sorbona, havia arrelat a París, després al llarg del país sencer, amb grans manifestacions i mobilitzacions. Primer pacífiques i després no tant. L’11 de maig hi havia a França 11 milions de treballadors en vaga, no només estudiants. A partir del dia 13 la cosa es va anar enrarint. El 20, Cohn Bendit, de passaport alemany, tot i que nascut a França, és expulsat, amb aquesta mania que els desordres venen sempre de fora. Va tornar en pocs dies amb els cabells tenyits de negre, i la cosa va seguir endavant.

Eleccions anticipades

L’epíleg és bastant conegut, a finals de mes el general De Gaulle vola a Alemanya, on el Cos de l’Exèrcit francès desplegat aquest país des de 1945 estava a les ordres del general Massu (personatge que per si sol mereixeria una tesi doctoral) i li consulta la possibilitat de militaritzar el país. Massu li fa notar que el cost seria inassumible per a la República, i De Gaulle torna a París, dissol el Parlament i convoca eleccions anticipades. El seu èxit electoral no ha tornat a repetir-se, el país ‘silenciós’ estava fart de maig.

El 2009, el setmanari ‘Le Point’ va tenir la genial idea d’ajuntar per a un debat Daniel Cohn Bendit i Maurice Grimaud, que era el prefecte de la policia de París el 1968. La trobada va ser d’allò més cordial, i es van posar d’acord immediatament que si el maig francès no hi va haver morts (excepte un policia atropellat per un camió a Lió) va ser en certa manera gràcies a ells dos. No perquè estiguessin secretament en contacte durant aquells fets, sinó en el seu talent per intentar contenir una dinàmica molt perillosa.

Notícies relacionades

Del costat de la policia, Grimaud va tenir molt valor, es va oposar a la decisió del seu Govern d’expulsar Cohn Bendit, però comptava amb les companyies CRS i la Gendarmeria, cossos disciplinats i lleials al poder constituït. Del costat del moviment no va ser tan fàcil. A poc de ser ocupada la Sorbona, on es feien soporíferes assemblees dia sí dia també, amb alguna ‘missa’ ideològica a càrrec de Jean Paul Sartre, van aparèixer el que es va denominar immediatament ‘les casseurs’ (els que ho volen trencar tot). I en el seu si, el grup autodenominat ‘les katangais’ (els ‘katanguesos’). Eren els temps de la insurrecció a la província congolesa de Katanga, el dirigent del qual, Moise Tshombe, es dedicava a reclutar com a mercenaris (europeus) en el pitjor dels casos de la pitjor de les últimes guerres colonials. A la Sorbona, els ‘katanguesos’ eren una colla de pallassos violents, liderats per un tal Jacky Le Katangais, que mai havia trepitjat aquell país. Però aquells paios, infiltrats en els ‘casseurs’, es van distingir molt aviat per la seva brutalitat, la seva perillositat (sobretot per a les estudiants de la Sorbona) i al final els mateixos estudiants van decidir fer-los fora del moviment. Per cert, van desaparèixer com per art de màgia i mai més se’n va saber res.

La cançó del moviment pacífic

Veient per televisió el que va passar aquesta nit a Barcelona i altres ciutats, se m’ocorren diverses conclusions. Una, ja sabem que els CDR semblen tenir en el seu si una cosa semblant als CRT (pomposament: Comitès de Resposta Tàctica). Dues, que la cançó del moviment pacífic queda clarament tocada, amb tant encaputxat violent. Tres, la policia, les diverses policies, van actuar amb coordinació i professionalitat. A la famosa cantonada de la Delegació del Govern els van tirar de tot menys flors. Quatre, gairebé 100 vols cancel·lats i centenars de passatgers atrapats al Prat és una cosa que una ciutat com Barcelona no pot permetre’s, i que només deu alegrar Toni Comín, que proposa col·lapsar Espanya i Catalunya, des del seu còmode jardí belga. I cinc, la diferència més gran amb el cas de França és que aquí Torra i els seus adlàters són els que alhora atien els manifestants i ordenen la policia que els reprimeixi. És com si De Gaulle hagués dirigit l’ocupació de la Sorbona i els gendarmes de la nit del 12 de maig assaltant barricades. Però és clar, Torra no és De Gaulle. I tampoc hi ha ningú del front independentista que decideixi convocar eleccions al Parlament, ja.