Punt i a part (no punt final)

La publicació de la sentència del procés ha provocat un profund impacte en amplis sectors de la societat catalana, més enllà dels que recolzen les propostes independentistes. Condemnes que sumen gairebé cent anys i que provocaran dies d’humiliació, indignació i dol. En aquest context desproporcionat, de conseqüències imprevisibles, intentar veure més enllà és tan fútil com necessari. ¿Què suposarà la sentència per al vell conflicte entre les històriques aspiracions catalanes i la incapacitat de la majoria dels governs espanyols de donar-los resposta?

Vull pensar que suposarà un punt i a part. Un punt i a part en un relat dominat pels traficants d’emocions. Per venedors de fum que han promès una independència exprés que sabien inviable i per piròmans de la dreta espanyola que han atiat el conflicte per mantenir-se en el poder. No podem parlar de punt final perquè les penes no ho permeten i perquè les trinxeres populistes cavades durant aquesta última dècada són massa profundes. Però pot ser que en uns dies, passats els moments de més tensió, i passades les eleccions, puguem parlar de punt i a part, aquell signe de puntuació intermedi entre el que tancaria la història, impensable, i el que deixaria les coses tal com estan. Començar un nou paràgraf per tal de reconduir tota aquesta atzagaiada, tornar a la política el seu protagonisme i explorar propostes de reconciliació.

Fora de la raó i regla

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Perquè s’obri aquesta possibilitat fa falta comprendre com hem arribat fins aquí. Al conèixer la sentència, la paraula que m’ha vingut al cap és ‘disbarat’, en el sentit literal d’una cosa que està fora de raó i regla. No em refereixo només a la decisió del Tribunal Suprem, perquè no és més que la culminació d’una infinita destrossa col·lectiva. Avui penso en els responsables polítics d’aquesta barrabassada. Els de Barcelona i els de Madrid. Els que s’han escaquejat rere els jutges i han enviat policies a atonyinar gent convençuda que decidir és un dret suprem, i els que han jugat amb les paraules, han vulnerat l’Estatut i han dividit la societat catalana en nom d’una causa que consideren absoluta. Un immens disbarat que deixa una Catalunya ferida i humiliada, i una Espanya agrejada i polaritzada.

És hora de reconèixer que no són els ciutadans, ni tan sols els jutges, els veritables responsables d’aquesta situació. Ho són els polítics. Per acció o per omissió. Per tant, és a ells als qui els correspon ara fer propostes, sense esperar la resolució del Tribunal Constitucional o el d’Estrasburg. Ja sé que no és el moment de solucions definitives, però n’hi hauria prou amb acordar les diferències i veure la manera de gestionar-les perquè s’obri una nova etapa. N’hi ha prou amb obrir l’espai de diàleg que mai s’hauria d’haver tancat. Sabent, això sí, que la política no podrà amb les emocions si el govern no té la voluntat i la força per plantejar-se mesures d’indult. Una decisió impensable fins que les eleccions ens diguin com queda el nou Parlament.