31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La sentència i la fractura

La sentència i la fractura

José A. Sorolla

No es pot resoldre un problema polític amb la judicialització de la política, però que la solució sigui política no exclou el retret penal

Dos anys després dels fets de setembre i octubre del 2017, aquest dilluns o dimarts coneixerem amb detall la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés. Filtracions coincidents donen per fet que la condemna serà per sedició per als nou processats que estan en presó preventiva i només per desobediència per als altres tres que es troben en llibertat. Entre el delicte més greu, el de rebel·lió, i el menys greu, el de desobediència, els jutges han tirat pel carrer del mig de la sedició, confirmant així que el canvi de qualificació de l’Advocacia de l’Estat –va renunciar a la rebel·lió abans del judici– no era gratuït, tot i que va haver de suportar nombroses acusacions de submissió al Govern de Pedro Sánchez. La variació va comportar fins i tot la dimissió de l’advocat de l’Estat Edmundo Bal, que aviat es va transformar en candidat electoral de Ciutadans.

La sentència haurà d’explicar per què es descarta la rebel·lió, un delicte contra la Constitució per declarar la independència d’una part de l’Estat, i es condemna per sedició, un delicte contra l’ordre públic. La diferència pot estar, segons algunes filtracions, que la violència necessària per a la rebel·lió no va ser instigada pels processats, que sí, en canvi, van promoure els tumults destinats a impedir l’aplicació de les lleis o l’actuació de les autoritats o dels funcionaris públics.

Judicialització

Durant aquests dos anys, s’ha repetit un argument cert però incomplet: no es pot resoldre un problema polític amb la judicialització de la política. Però que la solució sigui política no exclou el retret penal. Experts alineats a les files independentistes han arribat a afirmar que no hi havia cap delicte, ni tan sols el de desobediència, que fins als advocats defensors van reconèixer en el judici. Hem escoltat reiteradament els arguments de què votar no és delicte i de què els referèndums estan despenalitzats, però el delicte consisteix a desobeir el Tribunal Constitucional, que havia declarat la il·legalitat del referèndum de l’1-O, no en dipositar la papereta.  

Els jutges ni consideren les tesis del ‘trompe-l’oeil’ i de la pantomima –tot era mentida, no van fer res del que van dir que farien–, les últimes teories, després de la del farol, per exculpar els processats. Els qui les propaguen són els mateixos que sostenen que a Catalunya no hi ha ni fractura política ni fractura social. Tenen raó. No hi ha fractura política –hi ha independentistes de dretes i d’esquerres– i tampoc fractura social: hi ha independentistes en totes les classes socials. El que hi ha és molt pitjor. És una fractura existencial que en moltes ocasions tanca les altres dues i que afecta l’àmbit més íntim, que és la identitat de les persones. Alguns descobreixen ara –a bones hores– que un dels errors més grans de l’independentisme ha sigut no ponderar prou els llaços afectius entre la societat catalana i l’espanyola. Només qui no té en compte els drets i els sentiments d’aquestes persones pot afirmar que no hi va haver delicte.