Enquestes amenaçadores
¿Hi ha Rivera per a estona?
El líder de Cs ha caigut com a preferit per presidir el Govern del 19,5% al 9,9% entre abril i octubre
ilus opinio rivera
Albert Rivera ha dit que no s’aferrarà al càrrec si té un mal resultat i s’han disparat els rumors. Totes les enquestes li auguren un fort descens i la d’EL PERIÓDICO de diumenge passat –no la pitjor– li dona un màxim de 28 escons, menys de la meitat dels seus actuals 57. ¿Queda Rivera per a estona com afirma Inés Arrimadas?
El més revelador no són ja els escons, sinó la caiguda del seu lideratge. Quan després de les eleccions del 2016 va arribar a un pacte amb Rajoy que assegurava la governabilitat (abans havia votat la fallida investidura de Pedro Sánchez), Rivera va ser el polític més valorat. Es veia en ell algú contrari a la crispació, pactista i centrista. I va pujar després de les eleccions catalanes del 2017 –les que van seguir la DUI i el 155– quan Inés Arrimadas va convertir Cs en el primer partit català, per davant de la coalició de Puigdemont i d’ERC. Van ser els dies de vi i roses.
Després Rivera va quedar atrapat pel seu vot al costat del PP en la moció de censura del 2018. Però encara la primavera passada tenia una valoració de 4,5, molt a prop del 4,7 de Pedro Sánchez. La caiguda ha sigut entre les eleccions d’abril i aquest octubre. Les enquestes atribueixen a Sánchez molta responsabilitat en el fracàs de la investidura i la seva nota ha baixat (del 4,7 al 4,3), però la de Rivera s’ha enfonsat (del 4,5 al 3,6). El més greu és què passa quan es pregunta sobre les preferències per presidir el Govern. Sánchez és el preferit per al 29,3% (32% a l’abril) mentre que Rivera ho és només per al 9,9% (19,5% a l’abril) i queda fins i tot darrere de Pablo Casado (13,8%) i Pablo Iglesias.
Molts dels seus electors i l’empresariat volien que fos una frontissa liberal que garantís la governabilitat i la moderació
¿Per què aquest descens als inferns? Cs va tenir un gran resultat en les legislatives. Va pujar de 32 a 57 escons i va quedar a només nou del PP, que va caure fins a 66. Després d’aquell desastre del PP i l’èxit de Cs i del PSOE, algun tipus d’acord entre els dos partits (junts superaven la majoria absoluta) no només hauria garantit la investidura i l’estabilitat, sinó que hauria fet un govern molt compatible amb el dels principals països de la UE.
L’entesa no era fàcil. N’hi ha prou amb recordar aquell «amb Rivera no» dels militants socialistes la nit electoral, però l’absurd és que Rivera no només es negués totalment a aquest escenari, sinó que adoptés una actitud sectària. El pacte amb el PSOE perquè Sánchez no quedés presoner de Podem era el millor (el menys dolent) per als electors centristes, els portaveus econòmics Toni Roldán i Luis Garicano, intel·lectuals fundadors com Francesc de Carreras i part de l’empresariat espanyol el primer desig del qual és l’estabilitat. I fins i tot per a Macron, amb el partit del qual Cs està associat a la UE.
Els decebuts
¿Per què Rivera ha decebut tanta gent i s’ha bunqueritzat en el ‘no és no’ a ‘la banda’ de Sánchez? Havent quedat tan a prop del PP a l’abril va creure que podia convertir-se en el primer partit de la dreta. Va ser una aposta errònia perquè va implicar abjurar del seu ADN de centre i no reconèixer que el PP és un partit molt implantat que reflecteix –bé o malament– el conservadorisme espanyol. Pot tenir un moment de defalliment per la corrupció i el ‘cas Gürtel’, que perseguia Rajoy des dels SMS de Bárcenas, però d’això a arraconar-lo en un segon paper a la dreta...
Rivera va haver de veure després de les europees i municipals de maig (12,1% i 8,2% del vot davant el seu 15,9% de les legislatives) que la seva ambició de liderar la dreta era un somni i implicava renunciar a ser la frontissa imprescindible i liberal d’un govern socialista. Déu n’hi do.
A més aquest intent no era compatible amb ajudar a ressuscitar el lideratge de Pablo Casado mantenint el PP el poder en les comunitats autònomes de Múrcia, Castella i Lleó i Madrid. D’aquests pactes amb Vox, Casado n’ha tret més rèdit que Cs i han enterbolit menys la seva imatge (al cap i a la fi, Vox és una escissió del PP).
¿Per què Rivera ha renunciat a l’ocell en mà i a la consolidació d’una potent frontissa liberal? Potser perquè als nous partits (també a Podem) els sobra cabdillisme i precipitació i els falta professionalitat. També perquè el seu pensament liberal (no el de Garicano i Roldán) és una cosa epidèrmica. I aquí està –fonamental– la incompatibilitat personal i el xoc d’ambicions amb Sánchez.
Rivera ha adquirit un aire crispat i ha pronunciat tantes frases tortuoses i frontistes que l’han col·locat als antípodes de la imatge moderna i renovadora amb què va irrompre en la política espanyola. Per això pot ser la primera víctima de la repetició electoral.
