El joc d'Erdogan

Amb la seva novel·la ‘Me llamo Rojo’, el premi Nobel Orhan Pamuk va pintar un gran fresc sobre l’esplendor i la decadència de l’imperi otomà. S’hi inclou un poema tan agosarat com revelador: «Diu el meu cor indecís que quan és a Orient vol ser a Occident / i quan a Occident a Orient [...] Vull disfrutar per davant i per darrere, / per Orient i per Occident». 

De la mateixa manera que Rússia ha tractat sempre de trobar un camí propi entre Europa i les estepes, entre Occident i la seva ànima oriental, des que el fundador de la República, Mustafa Kemal Atatürk, imposés el laïcisme, Turquia no ha deixat de debatre’s entre dos imams, com evidencien dramàticament el poema de Pamuk i la ciutat d’Istanbul. Nascut el 1954 al si d’una família humil, «Recep Tayyip Erdogan no és un president més en la història de la República de Turquia», remarquen Andrés Mourenza i Ilya U. Topper a ‘La democracia es un tranvía. El ascenso de Erdogan y la transformación de Turquía’ (Península), potser el millor viàtic per acompanyar l’estremidor nou capítol que s’obre amb l’ofensiva que les tropes turques van desencadenar dimecres contra les forces kurdes, que han jugat un paper clau en la derrota d’Estat Islàmic a Síria.

Igual que Atatürk

Recorden Mourenza i Topper que Erdogan és la persona que acumula més poder des dels dies d’Atatürk, el pare de la pàtria, que va relegar la religió a un paper secundari i «va edificar un país laic amb vocació de ser Europa». Després de 16 anys al poder (alcalde d’Istanbul, tres vegades primer ministre, cavalca en el seu segon mandat com a president), «vol ser Turquia i vol que Turquia sigui ell». Després que descarrilés el procés d’adhesió a la Unió Europea, s’ha anat allunyant de la ruta traçada per Atatürk: pretén fer del seu país «el nou pol del món islàmic».

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Erdogan ha sabut jugar les seves cartes amb la creació de l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), una maquinària greixada amb islamisme conservador pensada per lligar el seu líder al poder. Des del 1994, ha guanyat totes les seves cites electorals. Per a almenys la meitat dels turcs és un bei mític i paternal, gràcies a un nacionalisme xovinista que li ha donat bon resultat, tot i que han començat a sorgir esquerdes que amenacen el seu otomà palau presidencial: el sospitós intent de cop d’Estat del 2016 li va permetre purgar la policia, l’exèrcit, el funcionariat i la premsa (destaca com un dels seus principals depredadors) i, sobretot, posar en el punt de mira el seu antic aliat, el teòleg moderat Fethullah Gülen, exiliat als Estats Units, a qui acusa d’encoratjar totes les conspiracions per enderrocar-lo. 

Les seves maniobres de gran prestidigitador no van evitar que Ekrem Imamoglu, de l’opositor Partit Republicà del Poble, aconseguís l’alcaldia d’Istanbul després que Erdogan anul·lés l’elecció que suposava la seva primera gran desfeta política. ¿L’etern enemic kurd és el boc expiatori per a un expert a conjurar la nació turca sota una capa entreteixida d’islam i nacionalisme?