Anar al contingut

LA CLAU

L'esclat dels gerros xinesos

Salvador Sas

L'esclat dels gerros xinesos

Joan Cañete Bayle

La nostàlgia bipartidista arremet amb força en la campanya del 10-N

Felipe i Mariano, Mariano i Felipe, van triomfar la setmana passada en la primera edició del Foro La Toja-Vínculo Atlántico. La seva llarga xerrada de dues hores, celebrada en un ambient relaxat i còmplice, va deixar moments que han agradat molt en mitjans i xarxes, sobretot per part d’un sorneguer Mariano Rajoy («La millor recepta per a un polític és menjar-se les seves pròpies paraules», va dir en una cita que va atribuir, com no podia ser de cap altra manera, a Winston Churchill). Veient-los, ningú recordava la famosa frase de Felipe González: «Els expresidents són com grans gerros xinesos en apartaments petits. Se suposa que tenen valor i ningú s’atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu». Allò no eren dos gerros xinesos; era una font de saviesa; l’Estat els cabia sencer als seus dos caps, a esquerra i a dreta.

Vivim temps de nostàlgia bipartidista, producte de quatre anys d’estèril multipartidisme al Congrés. L’escomesa en les enquestes del PP de Pablo Casado i l’enfonsament de Ciutadans es perceben com una oportunitat perquè de nou els dos grans partits facin un pas endavant amb responsabilitat i sentit d’Estat. En les portades dels mitjans de dretes, Alberto Núñez Feijóo demana una gran coalició. En el PP, des que Pablo Casado no s’afaita tot, són més que moderació (sembla mentida, però Cayetana Álvarez de Toledo i Ana Pastor són candidates del mateix partit). A Ciutadans, Albert Rivera fa un gir sobre si mateix i passa de no pactar amb ningú a voler pactar amb gairebé tothom I Pedro Sánchez s’ho mira, amb el mig somriure de qui diu «jo ja ho sabia», tot i que el somriure és una mica rígid, això sí, perquè les enquestes indiquen que tot aquest viatge pot acabar on érem no ja el 28-A, sinó després de la moció de censura: amb un Govern del PSOE en minoria, al qual la dreta ha permès la investidura i que depengui de Podem, confluències i (horror) independentistes per tirar endavant el seu programa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La nostàlgia bipartidista és fruit del feliç relat. Els partits saben que la ciutadania està irritada i busca a qui castigar el 10-N. Es tracta d’assegurar que no tornarà a passar el mateix. I Mariano i Felipe, Felipe i Mariano, ens recorden que amb ells això no passava. Tot era millor en els feliços i bipartidistes 80, 90 i 2000: l’estabilitat, la responsabilitat, el sentit d’Estat. No hi havia independentistes (ningú s’atreveix a expressar en públic nostàlgia de Jordi Pujol, però...), ni xarxes socials ni sopes de sigles. Com en les relacions trencades, el pas del temps llima les asprors, el dolent s’oblida i on no arriba la memòria arriba la imaginació. El problema és que no són temps tan passats. Rajoy i la seva sobretaula de whiskies mentre al Parlament triomfava la moció de censura és cosa d’abans-d’ahir. També la recollida de firmes contra l’Estatut. O la corrupció. I la desacceleració accelerada. I la reforma exprés de la Constitució. I l’allunyament entre ciutadans i polítics. I així una llarga llista.

Cant de sirenes

Al final, sembla que el mateix PP i PSOE no formin part del multipartidisme i que, el 2015 i el 2019, no hagin tingut la seva part de responsabilitat en el bloqueig. L’esclat dels gerros xinesos s’assembla al cant de les sirenes: és bonic, però enganyós i perillós, com viure en la nostàlgia.