La vacuna dels llibres

No he sigut mai gaire religiós ni tampoc un convençut de la força del destí; pel que fa a les casualitats, ja va deixar dit Santiago Ramón i Cajal que «no somriuen al que les desitja sinó al que les mereix». Tot i que he d’admetre que, en ocasions, se m’han creuat històries que semblaven directament col·locades expressament. I alguna cosa d’això em va passar fa uns dies, quan assaboria la columna que va escriure Jordi Nadal, editor de Plataforma Editorial i l’últim treball del qual, ‘Libroterapia’, proporciona pistes molt clares sobre la seva filosofia de vida. Deia Nadal, entre altres coses, que «probablement, el secret de la lectura és que ens ha estat esperant per arribar a fer-nos una mica més sencers com a persones».

I així estava jo, fent-li voltes a la frase i buscant-li un sentit a l’atzar literari, quan em va atropellar una història amb els llibres com aprotagonistes. ¡Quina casualitat! Una història d’aquestes que et fan sentir privilegiat per exercir l’ofici de periodista –explicar a la gent coses que li passen a la gent– i per habitar en un mitjà com la ràdio. Sí, es pot ser feliç treballant. I crec que José Alberto Gutiérrez també podria dir-ho, tot i que la seva ocupació hagi sigut una altra de molt diferent. Aquest colombià, el relat del qual em va commoure al treure el cap l’altra tarda a ‘La ventana’, va treballar al seu país durant 25 anys com a conductor d’un camió de la neteja; però és que durant aquell mateix temps va ser capaç d’aixecar un projecte de biblioteca comunitària que s’ha acabat estenent per tot el país.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La seva quadrilla s’encarregava de revisar els recintes d’escombraries de diverses urbanitzacions on la gent llençava de tot, inclosos llibres. Fins que un dia va topar amb ‘Anna Karenina’... ¡fins aquí podíem arribar! Tolstoi repudiat. I José Alberto va començar a acumular llibres a casa, després a la biblioteca i finalment a repartir-los per totes les regions de Colòmbia; en un dels enviaments va arribar a portar-ne vuit tones. Literatura al pes. Però és que a més resulta que el seu projecte es denomina ‘La força de les paraules’ –una altra casualitat–, títol oportuníssim en aquest context general on diferents formes de fe (política, econòmica, cultural, religiosa, fins i tot esportiva...) amenacen la raó. 

Trivial i tribal

Avui no solen manar les paraules sinó les vísceres; els dogmes guanyen els arguments i el dubte et converteix en sospitós o traïdor. Però José Alberto –que fa un any que ésa l’atur perquè la seva empresa va tancar– es defineix a si mateix com a «agent de canvi de pau»; i assegura que «el llibre és el símbol de la nostra esperança». Serà per allò que escrivia Jordi Nadal, perquè «les bones lectures foragiten el que éstrivial itribal».Proposo un pla nacional –i estatal– de foment de la lectura.