Anar al contingut

Peccata minuta

Un acudit dolent

Un acudit dolent

Joan Ollé

¿Quant temps fa que no sentim cap declaració intel·lectualment aplaudible per part d'algun líder polític? Els encanta cagar-la

Un acudit dolent, vell i ara –a sobre– masclista que em continua fent gràcia: tres amics s’enrotllen amb tres amigues en una discoteca. Parlen, riuen, es creuen miradetes..., però una de les noies està fora de joc. Un dels amics li etziba: «¿Com és que no dius res?». I ella: «¿Per a què? ¿Per cagar-la?». I és que últimament només apareix en els titulars gent que la caga, molt, i freqüentment a crits. ¿Quant temps fa que no sentim cap declaració intel·lectualment aplaudible per part d’algun líder polític? Els encanta cagar-la.

Un exemple d’això que s’exposa podrien ser els recents crits de Lorena Roldán –Arrimadas ‘style’– exhibint en actitud multimèdia la seva fotografieta d’ETA al Parlament. O el recent debat entre Rahola i dos periodistes de Madrid en què la nostra Pilar i no la de Merimée defensava les seves conviccions amb tantíssima empenta que per més raó que tingués (o raons) les anava perdent exponencialment per excés de sang i decibels.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Alguns han anat progressant. Tant Casado com Iglesias, amonestats pels seus Iván Redondo de torn i després de visitar el logopeda, comencen a comprendre que estan més guapos callats. I Sánchez, des de la seva presidencial veu de corbata, cada dia s’assembla més a aquelles velles màquines expenedores que xerraven amb els clients: «El seu tabac constitucional. Gràcies».

El planeta català

Al planeta català, la cridòria s’ha anat delegant a les laringes que omplen els seus carrers. Rufián està patint una metamorfosi digna d’estudi: d’aquell que canta una jota punk a filòsof zen. I el vicari Torra, confessor marista amb estola groga, envoltat en un èter montserratí, xiuxiuejant a les orelles del pecador: «‘Aprieta’, fill meu, ‘aprieta’. ‘Ego te absolvo’».

Les tertúlies radiofòniques i televisives són un material sonor a part. ¿No els entra en el sou als moderadors impedir que udolin cinc persones alhora sense que els escoltadors no entenguem cap altra cosa que la seva pèssima educació? La solució, canviar de dial o canal: Mozart mai molesta.

Recordo que, de nen, amb Franco, al Diario hablado de les deu de la nit, una veu greu ordenava –cito de memòria–: «Abaixeu el volum dels receptors, sisplau [...], i comprovareu que l’audició radiofònica és perfecta». També recordo que, dècades més tard, en un recital de Paco Ibáñez algú del públic va cridar: «¡No podem escoltar!», i després d’un petri silenci basc, el cantant va respondre: «No vull que m’escolteu; vull que em sentiu». Doncs això: cridar en veu baixa.