Anar al contingut

El conflicte català

Els errors de l'1 d'octubre

EUROPA PRESS DAVID ZORRAKINO

Els errors de l'1 d'octubre

Joan Tapia

La protesta és legítima, la desobediència massiva -civil o institucional- té el perill de només complicar les coses

El president Torra ha dit que l’1 d’octubre del 2017 va ser l’acte fundacional de la República. És, en el millor dels casos, una llicència romàntica. I el record d’aquell dia és més aviat trist. Uns polítics elegits, però amb només el 48% dels vots, es van creure legitimats per, saltant-se la Constitució, l’Estatut, els avisos del Tribunal Constitucional i el dictamen dels lletrats del Parlament, convocar un referèndum il·legal. Van oblidar que violar l’Estat de dret és incompatible amb la democràcia i que la desobediència institucional no porta enlloc.

Però l’acció de l’Estat va ser desproporcionada i va alterar la convivència. El referèndum il·legal no era vàlid des del primer moment –i menys quan es podia votar a qualsevol escola, fet que hi treia tota legitimitat– i no va ser prudent recórrer a accions policials que van enervar part de la ciutadania i van danyar el prestigi del país. De ser un model de transició a la democràcia passem a ser un Estat problemàtic. I la llarga presó preventiva i incondicional dels encausats no ha sigut compresa per bona part de la població catalana i ha augmentat la seva desconfiança respecte a l’Estat. Al final s’ha celebrat el judici, retransmès per televisió, i s’espera una sentència imminent que pot incrementar la divisió social.

Hauria de ser el moment per reflexionar sobre els errors comesos –per tots– i intentar una gestió de la sentència que no enfonsés la crispació, sinó que ajudés a desbloquejar la partició de Catalunya –un molt divers 52% no subscriu el separatisme– i el desacord crònic entre els Governs de Madrid i Barcelona.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

És difícil que sigui així –i més en època preelectoral–, però la bona notícia és que l’aniversari de dimarts va transcórrer amb relativa normalitat. Hi va haver protestes, sí, però pacífiques i, com Jordi Sànchez i Jordi Cuixart havien demanat, sense violència. Però les crides a la desobediència són perilloses. Una cosa és la legítima protesta i una altra –diferent– la desobediència civil, per no parlar de la institucional...

A més, així es fractura –aquí hi ha les diferents actituds de Torra, el vicepresident Aragonès i el conseller Buch en el ple de dijous passat– i es mina l’autoritat de la Generalitat. Molts independentistes afirmen amb raó –però amb compte per no perjudicar– que la protesta no és incompatible amb admetre l’error de la unilateralitat. Predicar la desobediència malmet el prestigi del Govern català. Els Mossos, la policia catalana, han de complir la legalitat i així ho acaben de fer forçant la retirada de la pancarta amb el llaç groc. I la crisi entre Torra i la Conselleria d’Interior ja s’ha cobrat els últims dies el cap de Joana Vallès, la cap de premsa, i d’Andreu Joan Martínez, el director dels Mossos.

Les institucions no poden anar contra la llei sense perdre autoritat. La crisi d’Interior existeix i crida l’atenció que mentre Torra recrimina, Pedro Sánchez declari (dimarts a la SER) que la seva confiança en els Mossos és total.