Un terrible crim

Ana Julia Quezada ha sigut condemnada pel crim d’un menor indefens. El veredicte no és sorprenent i és aquest un dels pocs casos en els quals, malgrat la pressió mediàtica, els fets eren tan summament evidents que un jurat, sense cap experiència en jutjar i sense coneixements jurídics, podia enjudiciar-los sense gaires riscos.

Tant de bo tots els casos fossin tan senzills, però per desgràcia no ho són. Igualment són sotmesos al jurat alguns delictes molt complexos, en l’enjudiciament dels quals el primer que cal fer és explicar-los als jurats en què consisteixen, com el de «fraus i exaccions il·legals». Però al marge d’això, fins i tot en els delictes que el jurat entén a la primera –homicidi–, se solen donar circumstàncies que són molt difícilment apreciables per a un no jurista, com la por insuperable, l’estat de necessitat i, molt especialment, la legítima defensa. D’altra banda, valorar la prova és dificilíssim i, tot i que tampoc és fàcil per a un jutge, almenys explica amb els coneixements jurídics que el porten més fàcilment a identificar què és el rellevant en un cas concret. Tot això ha d’afavorir una serena reflexió que, sense apassionaments polítics, condueixi a l’abolició d’aquesta relíquia històrica, gairebé fòssil, que avui representa el jurat. Molts juristes, que en absolut són d’ideologia política conservadora, es mostren actualment favorables a aquesta abolició.

Afavorir la reinserció

Un altre fet destacable d’aquest cas és que Ana Julia Quezada ha sigut condemnada a «presó permanent revisable», que no es tracta d’una autèntica cadena perpètua a la manera antiga, però gairebé. Suposa que, durant un mínim d’anys, la condemnada no podrà gaudir de cap benefici penitenciari que suposi la seva sortida de presó. La població en general ignora que els presos disfruten de permisos per afavorir la seva reinserció a fi d’adaptar-se a la futura vida en llibertat, el que es fa més estable quan passen a l’anomenat «tercer grau», que és –amb no pocs matisos– un règim de semillibertat que se sol decretar quan ja s’ha complert la meitat de la pena imposada, i fins i tot abans. Tot i que l’explicat és adaptable a cada cas concret, que cal avaluar individualment, saber tot l’anterior provocaria alarma en molts ciutadans. No obstant, és necessari i saludable que el pres senti el menys possible que està en una presó i, sobretot, que no perdi el contacte amb el món exterior. Se sol pensar el contrari perquè la majoria, per desgràcia, encara fantasieja amb la idea de càstig, amb l’ull per ull de fa 4.000 anys. Però si no es desitja acabar amb la vida del reu –està abolida la pena de mort– i, per tant, es pretén que es converteixi en un ciutadà útil per a la societat, cal deixar enrere la idea de venjança, que, pensada en termes realistes, és inútil i contraproduent, per més popularitat que tingui entre la societat.

En el cas d’Ana Julia, estarà amb seguretat 12 anys entre reixes sense permisos de sortida, i fins a 18 anys sense poder accedir al tercer grau, per haver sigut condemnada per altres delictes –a part de l’assassinat– que sumen més de cinc anys de presó. La condemna per aquests delictes secundaris serà probablement la que més provarà de combatre el seu advocat en els recursos contra la sentència. Si no aconsegueix la revocació de la sentència, Ana Julia, nascuda el 1974, no posarà un peu al carrer fins a complir els 56 anys, i no podrà accedir al tercer grau fins als 62. Fins als 69 no obtindrà la possibilitat de suspensió de la seva condemna, que no li serà fàcil. Quan en compleixi 74 haurà extingit la seva pena, però estarà en llibertat vigilada fins als 79.

El dret a l’esperança

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I tot això equival a dir que no tindrà l’oportunitat de refer la seva vida, la qual cosa és contrari a les finalitats de reinserció que han de tenir les penes, i al dret a l’esperança del reu que fins i tot el Papa va proclamar recentment, i que es resisteix a declarar el Tribunal Europeu de Drets Humans. Gairebé tots pensaran que un condemnat per assassinat no mereix res més que la presó, i fins i tot afirmaran que els psicòpates són incurables. La psiquiatria no té encara una resposta consolidada sobre això.

En tot cas, no s’hauria d’oblidar que l’evolució  de la nostra societat s’ha produït, en gran manera de la que es pensa, per haver fet que les penes deixessin de ser infamants. El resultat objectiu és que la nostra societat, en termes humanitaris i a gairebé tots els terrenys, és infinitament superior a la de fa cent anys.