Johnson i Corbyn: revolució i contrarevolució

Els recolzaments de Trump al ‘hard brexit’ han reforçat la hipòtesi que, rere els ‘brexiters’ durs, s’amaga una agenda que supera la pura separació de la UE. I que, essencialment, pretén alliberar-se de regulacions mediambientals, sanitàries o laborals que els europeus considerem essencials. No és casual que el president nord-americà en sigui el seu més fervent partidari: obligaria la Gran Bretanya a lligar-se a uns EUA en els quals la revolució conservadora, iniciada fa gairebé quatre dècades per Reagan i Thatcher, intenta acabar la seva obra. Seria una triple victòria per a Trump: debilitar la UE, estendre el seu ultraliberalisme econòmic i reforçar el domini atlàntic dels EUA. Des d’aquest punt de vista, Boris Johnson, té molt poc de bufó i molt de polític desvergonyit. I tot i que oculta gran part de les seves intencions, els seus passos el delaten: un pas de rosca més en la progressiva retirada del sector públic, iniciada per Osborne i Cameron.

Davant d’ell, el partit laborista de Jeremy Corbyn ofereix un canvi radical. Segons l’opinió de John McDonnell, l’ideòleg de la revolució ‘corbinita’, es tracta de redistribuir renda, riquesa, propietat i poder. És a dir, tornar, en una mesura no menor, al passat prethatcherista. ¿Propostes? Nacionalització de les companyies de ferrocarril, distribució d’aigua, correu o electricitat; impostos elevats per als que més guanyen; obligatorietat per a les grans societats de transferir el 10% de les accions als seus treballadors; canvis al mercat del lloguer, amb dret a compra per l’arrendatari; jornada de quatre dies setmanals; límits als bons de la City; renda universal; augment substancial del salari mínim; reforma de la imposició sobre la propietat de la terra; emissió de deute públic per finançar un banc nacional d’inversió; o construcció d’un milió de vivendes socials. ¿Sona a alguna cosa tot això? ¿Potser a refundar el capitalisme com demanava Sarkozy la primavera del 2009?

La imperiosa necessitat de distribuir

Soni al que soni, no considerin que aquestes propostes no tenen sentit. El tenen en un aspecte essencial: la imperiosa necessitat de redistribuir. Un aspecte del nostre capitalisme que, gràcies a l’èxit de les revolucions conservadores, s’ha anat oblidant. ¿Com llegiríem les propostes del New Deal de Franklin Roosevelt dels anys 30? Potser ens sorprendrien tant com les de Corbyn, perquè el debat avui a la Gran Bretanya té un sabor antic, de tornada als orígens: es discuteix qui es queda quina part de la renda nacional, que generem entre tots.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

En plena tempesta financera, allà pel 2009, Lord Jonathan Adair Turner, el màxim dirigent de la Financial Services Authority britànica, va causar estupor quan va afirmar que una part no menor dels serveis de la City de Londres s’haurien de prohibir, per ser socialment nocius. Lògicament, la seva proposta va quedar en res. Com la de Mervyn King, governador del Banc d’Anglaterra 2003-2013, que proposava en el seu ‘The Alchemy of Money’ (2013) escindir la banca en dos tipus: la de dipòsits, els recursos de la qual s’haurien d’invertir en actius totalment líquids i segurs (lletres del Tresor, per exemple) i la d’inversió, dedicada a prestar capitals procedents no dels seus impositors, sinó obtinguts als mercats. Amb això, els pànics bancaris simplement no podrien existir. Tampoc aquesta proposta ha tingut més sort. De fet, Barry Eichengreen, al seu ‘Hall of Mirrors’ (2016), afirma que l’èxit de les polítiques aplicades després de Lehman Brothersvan ser les que van impedir transformar en profunditat el capitalisme. Per això, segons la seva opinió, hi ha tantes diferències entre les profundes reformes després de la Gran Depressió amb els modestos canvis posteriors a l’última crisi financera. Eichegreen sembla tenir raó i queda molta feina per fer.

Perquè, tot i que el pànic al col·lapse global ha desaparegut, en els àmbits social i econòmic es continuen deixant notar les gravíssimes conseqüències de la crisi financera. Per això, no és casual la reemergència del debat liberalisme-intervencionisme, que anuncien els programes de Johnson i Corbyn. En aquest ordre d’idees, si els partits socialdemòcrates o situats a la seva esquerra no aconsegueixen millorar la distribució dels ingressos i la igualtat d’oportunitats, d’altres oferiran alternatives: a la Gran Bretanya, els ‘hard brexiters’; a Itàlia, els Salvini; a França, els Le Pen; als EUA, els Trump... Estiguin atents, doncs, a la Gran Bretanya. No al ‘brexit’, sinó al combat de les idees que allà està aflorant. Anuncia transformacions de pes.