Tardor

Aquest dilluns comença la tardor. És una estació molt apreciada pels poetes, perquè, a diferència de la primavera, que provoca l’esclat i l’exercita, la tardor, la mirada sobre la tardor, implica sovint una reflexió al voltant de la caducitat, just abans que sigui massa tard. Els poemes tardorals són escrits al llindar del límit dels dies, que s’acosta. És com quan comprovem la data d’un iogurt. Sabem que és propera, però encara som a temps de pensar que el podrem menjar, que podem observar-lo amb el temor de la imminència del final, però amb la pausa de les hores que ens queden de marge. Deu ser per això que els poetes hi pensen tant. Perquè la tardor implica observar i no cantar. No és la previsió improbable de l’eufòria sinó la constatació tranquil·la del fracàs.

Comadira contempla el sol de la tardor i diu que «omple de melangia els passadissos del cor». I Carner parla de la fulla que és a l'arbre, a punt de caure. Un «últim raig del dia» encara té el coratge de daurar-la, tot i saber que és una dedicació inútil. Tardor: l’evidència de la desfeta i la pietat que neix d’observar amb serenor les regles fatídiques. De sotmetre’s a allò que és inevitable.