El judici del procés

Acatar una sentència

Obeir, a diferència d'acatar, és obligat en un Estat de dret. Per això, es pot esperar que ningú sigui tan absurdament imprudent com per fer el contrari

3
Es llegeix en minuts
ilu-hoy

ilu-hoy

En les últimes setmanes, un sector del’independentisme diu que no acatarà la sentència del cas del procés si és condemnatòria. D’altra banda, s’estan produint declaracions d’autoritats no independentistes dient que la sentència ha de ser acatada, sigui quina sigui.

No sabem com serà la sentència. A hores d’ara, crec que de l’única cosa que es pot estar raonablement segur és que no agradarà als extrems dels dos bàndols ideològics. Entre una absolució sense matisos –que és el que creurien just alguns independentistes– i una espècie de pena ‘a galeres’ –que és el que anhela el nacionalisme espanyol–hi ha un ampli ventall de possibilitats, però el dret –i més el dret penal– és limitat. Hi ha uns fets provats, la gran majoria són notoris, i a més, les declaracions d’acusats i testimonis i la documentació més rellevant han sigut públiques o publicades. Davant d’aquesta allau de transparència, hi hauria d’haver poques floritures. D’altra banda, la llei penal no admet aplicacions extensives, intentant acomodar la gravetat de les penes a la sensació de greuge o fins i tot afront que hagin experimentat algunes persones, fins i tot potser algun delsjutges. El Codi Penal diu el que diu, i no es pot manipular per fer-li dir el que mai va voler el legislador que digués. El jutge aplica la llei; no és el seu creador i, per tant, l’ha d’obeir, sense pretendre acomodar-la als seus desitjos, molt menys si són polítics o simplement emocionals.

Dit això, una cosa és ‘acatar’ una sentència, i una altra diferent és obeir-la. Se solen fer servir els dos termes com a sinònims, però en realitat no signifiquen el mateix si es descendeix al detall. Obeir una sentència és obligat, així com l’única possibilitat legítima en un Estat de dret, amb els seus errors i disfuncions, però Estat de dret a la fi. Per això, es pot esperar que ningú sigui tan absurdament imprudent com per incomplir-la. Desobeir-la només seria legítim, i de fet obligat, per a un ciutadà de mentalitat democràtica en un context de dictadura o de corrupció profunda i evident –no opinable, per tant– dels poders públics, com va venir a suggerir Blackstone a l’Anglaterra del segle XVIII. No és, per fortuna, el cas d’Espanya, però també s’ha de dir que, en qualsevol Estat, tots els organismes han d’estar compromesos perquè mai arribi aquesta situació de podridura. Altrament, poden sorgir fatxendes populistes que tanquin un parlament, com al Regne Unit, o que suggereixin que la gent surti a les places a prendre el poder, com va fer Salvini. És una fortuna que les institucions democràtiques hagin frenat el segon i s’hagin mobilitzat per fer front a Boris Johnson. El risc sempre és alt i s’ha d’estar molt a l’aguait.

El dret a la protesta

Notícies relacionades

‘Acatar’, en canvi, per al diccionari de l’IEC és «Manifestar respecte i submissió (envers algú o envers alguna cosa)». A l’existir el dret a la llibertat d’expressió i, per tant, dret a la protesta, és possible criticar la sentència, sigui quina sigui, i expressar la més rotunda discrepància de paraula, per escrit o fins i tot exercint el dret de manifestació, per descomptat sense violència ni cap classe d’intimidació per lleu que sigui. Per cap dels dos bàndols ideològics. El límit màxim, en tot cas, és la desobediència, i no pot ser sobrepassat per més que es discrepi amb la decisió judicial. Si no complíssim les sentències o les lleis que no ens agraden, l’Estat de dret deixaria d’existir.

Però més enllà d’això, ¿què suposaria realment desobeir la sentència? Les possibilitats són inexistents o certament escasses. D’una banda, passarien per posar en llibertat il·legítimament els presos si són condemnats a penes de presó, i d’una altra, suposaria prolongar artificialment la seva presó en una espècie de perpetuació d’aquell tavernari «a por ellos». D’altra banda, l’execució d’una pena ofereix un ampli marge d’apreciació a les autoritats penitenciàries del lloc on es trobin interns els presos, encara que aquest marge no pot entrar mai en la irracionalitat. Hem vist exemples sobrats de penes que es deixen de complir prematurament o que s’esgoten fins al final. Però sempre hi ha d’haver una raó per a les dues coses, i la raó està establerta en la llei. La pena no és una venjança, i només s’ha d’aplicar si conserva algun sentit. Tenir tancada una persona per a res no serveix a ningú.