Anar al contingut

MIRADOR

Pitàgores no ha servit

Pitàgores no ha servit

Eulàlia Vintró

Valdria la pena que, en lloc de continuar tensant la corda, tothom fes un pas enrere i assumís que l'harmonia i l'equilibri pitagòrics són molt preferibles als contraris

Transcorreguts set anys després de la primera manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre de 2012 i a pocs dies de la vuitena concentració que es celebrarà a la plaça d’Espanya (tria casual, o no), i als sis carrers que hi conflueixen, és fàcil constatar que s’ha perdut la il·lusió i l’entusiasme que van caracteritzar no només la primera, sinó la majoria de les últimes commemoracions de la Diada. Més enllà de les opinions polítiques personals, ningú pot negar, ben al contrari, que treure al carrer centenars de milers de persones de manera pacífica i alegre set anys seguits ni és fàcil ni té cap precedent.

Ara bé, si la convocatòria s’hagués eliminat l’any passat, una vegada completat el número set pitagòric, i no ens trobéssim a les portes d’una vuitena convocatòria on la il·lusió, l’entusiasme i l’alegria han deixat pas a la confrontació pública entre els partits polítics independentistes, a la divisió entre les entitats socials convocants i a la perplexitat i incertesa de la majoria de ciutadans que any rere any hi han assistit, si s’hagués eliminat, deia, no ens trobaríem en la confusió actual.

En efecte, i sense que l’ordre de presentació impliqui res en especial, en primer lloc, els dos grans partits independentistes, ERC JxCat, ja no poden dissimular les discrepàncies estratègiques ni la seva històrica pugna per liderar el poder polític, social i institucional català. En segon lloc, les dues entitats socials, l’ANC Òmnium Cultural, que sovint han aparegut al costat dels dos partits esmentats i han participat als debats i decisions governamentals al voltant de l’1 d’octubre del 2017, proposen per a la propera Diada dues concentracions: una conjunta, a la tarda, i una altra només d’Òmnium Cultural, al matí. En tercer lloc, el clima social, l’empenta de la gent, la imaginació i la capacitat autoorganitzativa popular estan sota mínims, cosa que no implica, necessàriament, que l’assistència sigui molt més baixa, però sí que han minvat la confiança i les expectatives dels manifestants.

L’any 2017 tothom anunciava una tardor calenta i ho va ser, però no va generar els canvis i les transformacions polítiques que alguns governants irresponsables, o ‘amateurs’, com bé digué Gabilondo, havien publicitat. Enguany torna a haver-hi previsions pessimistes amb la perspectiva de la sentència del Tribunal Suprem, amb la inestabilitat política a Espanya i a Catalunya on poden haver-hi eleccions, amb les conseqüències negatives per a Europa del ‘brexit’ i amb la previsible crisi econòmica mundial que perjudicarà més els països que encara no han acabat de superar l’anterior, com Espanya.

Valdria la pena que, en lloc de continuar tibant la corda, tothom fes un pas enrere i assumís que l’harmonia i l’equilibri pitagòrics són molt preferibles als contraris. Comença una nova fase i s’han de canviar els protagonistes i les propostes.