Anar al contingut

Davant de la Diada

Jocs de paraules

Ferran Nadeu

Jocs de paraules

Pere Vilanova

El que crida l'atenció és l'aparent falta de connexió entre els lemes de l'independentisme i la realitat que els envolta

Una de les batalles crucials que l’independentisme sembla estar deslliurant aquests dies i setmanes se situa en un terreny de joc delimitat per la paraula. O més ben dit, per la càrrega emocional que sembla voler insuflar a determinades paraules. En realitat, això no és infreqüent, ha passat en múltiples envits històrics. El que crida l’atenció és l’aparent falta de connexió entre aquestes paraules i la realitat que les envolta. En tenim alguns exemples.

El senyor Torra, en la seva conferència a Madrid, va posar com a exemple del que es pot acostar la «vaga general», i va precisar «pacífica». No estem segurs de si el senyor Torra sap el que significa aquesta invocació. Una vaga general, per ser qualificada com a tal, ens remunta a la que la tardor de 1988 va patir el Govern de Felipe González.  Temps després va dir: «Aquell dia es va parar fins i tot l’aire». I això de si és o seria pacífica, depèn. Per exemple, i això els convocants de vagues generals o sectorials no l’encerten a reconèixer-ho, depèn de si els ‘piquets informatius’ són només informatius o no. I tots sabem que la línia que separa la primera cosa de la segona és molt tènue. Quan talles l’AVE, carreteres i autopistes partint de convocatòries il·legals o no autoritzades, els CDR deixen de ser pacífics, impedeixen que la gent vagi a treballar o a classe, coarten la llibertat de moviments del ciutadà, etc.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Una variant del que hem dit seria la famosa ’aturada de país’, estrany concepte que sembla aspirar a una «vaga general 2.0». El país ‘s’atura’, es congela, s’atura en foto fixa. Quan se n’ha convocat alguna, n’hi ha hagut prou que algun periodista estranger baixi a la línia 1 o la línia 3 del metro de Barcelona i les recorri de cap a cap a partir de les 8 del matí per veure que d’‘aturada de país’ res de res. Sí potser es va poder parlar de ‘tancament patronal’ de la mateixa Administració de la Generalitat i d’alguns ajuntaments, i poc més.

Queden altres exemples, entre d’altres ‘ens conjurem’, que sona a invocació shakesperiana o equip de futbol davant d’una final complicada, o el famós ‘momentum’ que invoca tal o tal dirigent de l’ANC. No ens equivoquem, això del ‘momentum’ precedeix el més desafortunat de tots aquests símils, el tsunami. Mireu, per exemple, a Viquipèdia la referència al tsunami que va assolar Indonèsia i Sri Lanka el 26 de desembre del 2004. En un tsunami no s’ha de perdre de vista el que queda després del reflux. Perquè de reflux sempre n’hi ha, quan hi ha un tsunami. Tots aquests exercicis lingüístics oculten malament dues coses. La falta d’entesa entre les dues principals forces polítiques es dirimirà al seu dia en unes eleccions, no en la Diada del 2019, i aquesta falta d’entesa es deu al fet que aquestes forces polítiques ja no estan d’acord en gairebé res, excepte a invocar la línia d’un horitzó que, com passa amb l’horitzó, com més t’hi esforces, menys t’hi acostes.

*Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política (UB)