Ganes de pegar a un captaire

Avui he passat al costat d’un rodamon estirat en un banc, i de sobte, m’ha vingut de gust pegar-li. A l’instant he pensat ¡quina barbaritat! ¿Per què hauré tingut aquest impuls? Després m’he dit que era millor oblidar-ho. Però he sentit que era millor analitzar-ho. Se suposa que soc algú civilitzat i sento compassió pels desfavorits. ¿He viscut un brot instintiu atàvic? Després, m’ha sortit al pas un pidolaire amb el tors nu que mostrava un gran bony cancerós al ventre. Quan estava alçant la vista per veure-li el rostre, l’he esquivat ràpidament. I he seguit el meu camí, pensat en per què no li he aguantat la mirada. Uns metres més endavant, –no és broma–, una jonqui tatuada a la gatzoneta, recolzant el cap a terra, allargava les mans amb un vas de McDonalds demanant monedes. L’he esquivat de miracle, a punt de trepitjar-la. Llavors m’he justificat. Està destorbant al carrer. No s’han de donar diners a qui en demana. Se'l gastarà en drogues i alcohol. O els hi prendrà el seu xulo. A més –he continuat argumentant– jo ja pago impostos perquè algú de l’ajuntament se n’encarregui. Soc un ciutadà respectable i solidari.

Notícies relacionades

Un de cada cinc espanyols viu en risc de pobresa

Naturgy: no tots els fons són iguals

Avui estava en un banc llegint el diari i se m’ha acostat un altre mendicant, es notava pertorbat, tenia els braços amb cicatrius. Tot i que era espanyol, s’ha dirigit a mi amb un “can you help me?”. Li he contestat amb un no rotund. Però en realitat jo sí que podia ajudar-lo. Simplement no he volgut. M’ha molestat la seva interrupció i m’ha sobresaltat el seu aspecte amenaçador. L’he seguit amb la mirada i he sentit l’impuls d’aixecar-me i acostar-m’hi per donar-li alguna cosa. He fet el gest, però m’he tornat a asseure. Ja està molt lluny, m’he dit.

Justificacions, al cap i a la fi. Demà en veuré molts altres. Al centre de la ciutat és fàcil, n’hi ha molts, massa. Són entre nosaltres, però els fem el buit. Ens molesten. Volem que desapareguin de la vista. I que lleig que els turistes els vegin ¿oi, senyor Batlle?