Anar al contingut

TRIBUNA

¿Qui té por d'Esquerra?

Marc vila

¿Qui té por d'Esquerra?

Joan Tardà

Si les urnes ho ratifiquen, Catalunya s'hauria de dotar d'un Govern que inclogués tots els partidaris d'un referèndum

Rebo carta de Raül Romeva. M’hi escriu: “Som en una cursa de fons, Joan, i hem de tenir mentalitat resilient i constructiva, però també empàtica i inclusiva perquè no ens mena cap ànsia de victòria contra ningú, sinó el desig de construir col·lectivament un futur per a tothom en forma de República justa, ètica, inclusiva i solidària”. Amén, sí, perquè en aquestes paraules rau el moll de l'os del republicanisme que està arribant desacomplexadament i amb força. Tanta com perquè provoqui foc amic (dolorós, cal reconèixer-ho) i, alhora, paralitzi encara més a qui creu insensatament que des de l’immobilisme atrinxerat en la Constitució, en el monopoli i en l’ús de la violència ("Mai permetrem un referèndum","si cal... un altre 155", Sánchez dixit), la qüestió catalana s’anirà diluint.

El republicanisme que ve no se sent ni derrotat ni frustrat, malgrat el patiment que suposa la presó, l’exili i la judicialització de desenes de persones. El republicanisme que truca a la porta de la governació del país ha deixat enrere el reduccionisme del “guanyar o perdre” i es deixa guiar exclusivament per la dialèctica del “guanyar o aprendre”.

De fet, des del 21-D del 2017, en què els votants van frustrar la voluntat de l’Estat que no hi hagués majoria independentista, amb pas ferm s’ha fet baixar la pilota a terra i deixar el joc aeri per als funambulistes. Perquè tan cert és que mai l’independentisme no havia tingut tant de suport ni mai havia arribat tan lluny, com que l’1-O no fou el dia de la victòria final. Dit d’una altra manera, l’independentisme havia guanyat, però no prou.

Mal col·lectiu

Però com el dinosaure de Monterroso, “el tema catalán”, dit com les televisions, roman i es farà més present encara. I sense una resolució de la qüestió catalana, el sistema espanyol de llibertats s’anirà deteriorant en substituir el consentiment de la ciutadania per la repressió i la no negociació. I tots els ciutadans de l’Estat en resulten damnificats. La manca d’excel·lència democràtica impedeix al Regne d’Espanya encarar amb èxit altres reptes d’abast global que condicionen el present del sistema social, econòmic i mediambiental de les nostres societats en aquest primer terç del segle XXI.

Altrament, la no absolució farà néixer una nova demanda cívica i democràtica a l’escenari postsentència del TS i oferirà a Pedro Sánchez, encara instal·lat en la no assumpció de la imprescindibilitat d’establir un marc de negociació bilateral, un altre exemple de la inutilitat de la via judicialitzadora i repressiva. Efectivament, l’endemà mateix de la sentència irromprà la campanya per l’amnistia, ben instal·lada en l’imaginari del catalanisme tant pel que significà en les eleccions del febrer del 1936 com en l’eix vertebrador de l’antifranquista Assemblea de Catalunya des del 1971. El combat de l’amnistia anuncia immediats debats legislatius al Parlament i el Congrés, als ajuntaments, en les entitats (¿quant trigarà a demanar-la el FC Barcelona?) i al carrer. I formarà part troncal dels debats electorals.

Objectius clars

Davant la feixuga i a voltes desesperant incomprensió de l’Estat, la millor medecina, les paraules d'en Raül. I la claredat en els objectius, malgrat haver de pagar penyores. Diguem-ho, doncs, sense embuts: el procés no seria possible sense el protagonisme de la ciutadania en forma de mobilització, en forma de suport electoral i no renegant mai de la desobediència civil com a últim recurs enfront de la intolerància. Tan cert com que ara cal perseverar a culminar l’objectiu d’integrar en la solució la immensa majoria de ciutadans que comparteixen l’anhel de fer realitat una sortida democràtica. Allò que m’expressa tan bé un veí que mai no ha votat Esquerra, en dir-me: "Estoy hay que arreglarlo".

Impedim que els blocs es neutralitzin (el pacte a la Diputació de Barcelona n'és un mal símptoma), que es doni veu a la ciutadania d’immediat i, si les urnes ho ratifiquen, Catalunya es doti d’un Govern que inclogui tots els partidaris de la convocatòria d’un referèndum, d’àmplia base ideològica, que encari l’ofec econòmic i social i metabolitzi els danys polítics i emocionals del 155, bo i estenent en el Parlament la mà del diàleg al socialisme català, la pota del catalanisme aliena, avui, a aquesta solució, per tal de construir-la negociant amb l’Estat.

I amb la mirada fixada alhora en els nostres compatriotes que legítimament hi estan encara més allunyats que no pas el PSC. Perquè la nostra legitimitat independentista es fonamenta democràticament en el respecte a les opcions distintes.