L'udol dels llops de la nit

Si hi ha una metàfora que recobreix moltes notícies d’aquest estiu del 2017, és la de l’udol dels llops de la nit. Com tots els estius els llops han tornat a Sebastopol per celebrar l’alliberament de Crimea, no sense abans reunir-se amb Putin, mentre la policia detenia centenars de manifestants als carrers de Moscou. Els Llops de la Nit són uns ‘motards’ eslaus a l’estil dels Àngels de l’Infern, però són molt més que això. Prefereixen 'Mad Max' a 'Easy Rider' perquè el seu fort no són els somnis ‘hippies’ de les prades nord-americanes sinó la lluita contra l’apocalipsi que ve.

Prefereixen Mel Gibson a Denis Hooper perquè va retratar el sofriment de Jesucrist en mans dels jueus que també consideren responsables dels mals de Rússia. Són un grup de motards patriòtics, que s’enfilen a la Harley Davidson perquè la mare Rússia torni a ser respectada (¡America First!) com en els temps d’Ivan el Terrible, o com quan manava Stalin. S’entén que Putin els prefereixi als manifestants que reclamen més democràciareclamen més democràcia. Fins i tot que els adori i els condecori, per compensar que Merkel no els va deixar arribar fins a Berlín. Són homes d’una peça, com ell, mascles blancs i heterosexuals vestits de cuir negre, amb cadenes adornades de calaveres i braços tatuats amb àguiles, taràntules i gats que s’escorren entre filferros espinosos que recorden les gestes militars de Grozni i del Donbass.

Mobilitzar les mateixes masses

Que Putin reuneixi amb els seus Llops de la Nit pot semblar una excentricitat. Però si en el mateix telenotícies apareix Mateo Salvini fent-se ‘selfies’ en una platja del Laci, mentre uns desemparats demanen que l’'Open Arms' pugui atracar en un port italià, la notícia ja no és tan exòtica. Sobretot quan un descobreix que Salvini és cada vegada més propens a tallar i enganxar frases de Mussolini per a les seves arengues. L’última: ‘Tanti nemici, tant onore’,en clau d’acció heroica destinada figurar en una galeria d’estupideses. Tampoc ho és tant, si la mateixa televisió mostra imatges de Trump i Melania, a El Paso, somrients, amb un nadó en braços els pares del qual van morir en l’últim dels tirotejos. El president no en té prou de somriure: aixeca el polze, per confirmar el seu èxtasi. Parlem dels Estats Units, Rússia i Itàlia, tres països en els quals assistim a una mateixa deriva, populista, masclista, ximple, feta de gestos i decisions que obeeixen a un mateix propòsit, el de mobilitzar, com diria l’acabada de desaparèixer Toni Morrison, "a un home blanc disposat a abandonar la seva humanitat per no perdre el seu estatus": un obrer de Detroit, un aturat de Torino, o un d’aquests llops russos que maleeixen Gorbatxov i Ieltsin per la pèrdua de l’imperi soviètic. Encara que sigui a costa de resetejar els programes de míssils nuclears i tornar a començar.

Aquests focs d’artifici del llenguatge contribueixen a la idea que la humanitat camina pel pedregar. Que tot està cada dia pitjor, fins al punt que unes joves nord-americanes han llançat la idea d’una ‘vaga de nens’,perquè consideren poc ètic portar al món un fill o una filla, en les actuals circumstàncies. ¿Per a què si, amb el desglaç de Groenlàndia, el mar pujaria de set metres?, segons vaticina John Church, una de les persones que millor coneixen l’impacte de l’augment de les temperatures sobre el nivell del mar.

Progrés no lineal

Però ¿és cert que tot va a pitjor? No és aquesta l’opinió de Steven Pinker, un dels pensadors més originals del moment, que lluita contra la desmemòria. Per recordar, després de les últimes matances als EUA, que fa 30 anys morien el doble de nord-americans per armes de foc o per precisar que la pobresa extrema al món s’ha reduït, en aquestes mateixes tres dècades, del 37% al 10%. La seva idea és que, malgrat tot, les idees de les Llums s’han obert camí i han canviat el món per millorar-lo.

Notícies relacionades

Rússia diu que l'explosió durant la fabricació d'un nou míssil no va generar radiació nuclear fora del normal

Detingudes prop de 700 persones en les protestes a Moscou

Crec que no fa falta tenir una fe cega en el progrés per donar-li la raó. El que passa és que el progrés i les transformacions culturals i tecnològiques que l’acompanyen provoquen pors atàviques en la societat i posen en qüestió els interessos establerts de moltes elits. Aquest és el perill, perquè allò que triga anys a prosperar –entre altres coses la democràcia– es pot ensorrar a partir d’un conflicte al Caixmir, un ‘brexit’ salvatge, una guerra comercial amb la Xina o el negacionisme climàtic.

Pinker té raó, però li falta afegir que el progrés mai ha sigut lineal. I que avui abunden els aprenents de bruixot amb poder, disposats a posar-lo en risc, entonant càntics arcaics, com els udols dels llops de Sebastopol.