Anar al contingut

LA CLAU

El relat parla de qui l'escriu

El relat parla de qui l'escriu

Joan Cañete Bayle

Diu l'historiador Miguel-Anxo Murado: "La història és com la cendra d'un incendi. No és l'incendi, ni tan sols una resta del foc, sinó tan sols un vestigi dels efectes de l'incendi"

Una de les moltes virtuts de ‘Years and years’, la distòpia quotidiana que pot veure’s a HBO, és com narra l’ascens del populisme en un context de por, inseguretat i pèrdua de referents al mateix temps que descriu les vides quotidianes d’uns personatges que pateixen aquest caos i, a la seva manera, contribueixen a l’auge del populisme. La Història, amb majúscules, sol explicar-se de forma simplificada com un viatge lineal, coherent, amb un principi i un final, causes i conseqüències, gairebé com un moviment inevitable que amb el temps podrà calcular-se a l’estil de la psicohistòria d’Isaac Asimov.

Els historiadors saben bé que no és així, que la història, com la realitat, és caòtica, el que fa que el passat sigui “inaprehensible”, en paraules de Miguel-Anxo Murado al seu llibre ‘La invención de la historia’: “La història és com la cendra d’un incendi. No és l’incendi, ni tan sols una resta del foc, sinó tan sols un vestigi dels efectes de l’incendi. El vent bufa constantment, dispersant-la”. La història, com la ficció, com la realitat, és un relat (la paraula del moment) que parla sobretot de qui ho ha escrit.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

A ‘Years and years’ la família protagonista pateix les conseqüències de l’esdevenir de la història. Però també pateix, riu, disfruta, s’enamora, somia i es decep. Viu, en definitiva, doncs si la Història se’ns sol explicar com un viatge lineal, les petites històries diàries, les que juntes formen els grans corrents socials, polítics i econòmics de les eres, són una malla que es teixeix i desteixeix diàriament. Hi ha vida, bona, dolenta i regular, mentre la Història es desenvolupa. N’hi va haver durant l’alçament del Tercer Reich i durant el procés d’industrialització que ha destruït el clima. N’hi ha avui a les platges atapeïdes de turistes on arriben pasteres amb refugiats moribunds i en les empreses dels Estats Units en les quals s’han practicat batudes contra emigrants. A les escoles de Mississipí on van quedar abandonats nens els pares dels quals van ser detinguts per ser indocumentats estudien nens amb famílies que han vist de primera mà què passa quan la Història t’atropella. Igual a casa aplaudeixen Donald Trump. Ara hauran d’explicar als seus fills per què estan a favor que els seus companys de classe s’hagin quedat sense pares.

El relat parla sobretot de qui l’escriu. El relat dels Governs sobre els refugiats de l’Open Arms i els centreamericans que creuen el Rio Bravo és realista i complex, ple de matisos grisos, oposat a la hipocresia i al bonisme naïf, a les simplificacions. Però de vegades, les coses són simples: se salven vides, o no se salven. Abans, l’heroi solia ser el que les salvava.