Carlos Pérez de Rozas: generós, apassionat, irrepetible

Teníem una penya en la qual ens reuníem una vegada al mes, més o menys, per parlar de política, de periodisme, del Barça o del que es presentés. La penya, naturalment, l’havia batejat ell. Es deia i es diu Penya 6123, sis un per la remuntada contra el PSG i dos tres pel resultat del mateix any al Bernabéu. Carlos Pérez de Rozas Carlos Pérez de Rozas havia dedicat bona part dels seus últims anys al Barça, destacant als seus articles i en les tertúlies esportives que freqüentava pel seu paper de culer optimista, combatent sense parar l’atavisme i el pessimisme crònic del culer clàssic, aquest que ara reivindica l’estil, com si fos una veritat revelada i inamovible, però que igual podria defensar amb la mateixa convicció altres valors perquè el culer clàssic es caracteritza, sobretot, per la insatisfacció permanent, una actitud, la de l’autocrítica, que és positiva sempre que no es converteixi, com és el cas en moltes ocasions, en una obsessió paralitzant i destructiva.

Potser perquè procedia d’una família espanyolista (del RCD Espanyol), on sempre van servits dedesgràcies, Carlos havia trencat amb tot això i reivindicava amb orgull i passió els colors i la trajectòria triomfal del Barça de Guardiola i del Barça post-Guardiola, tot i que no sempre es pugui guanyar la Champions.

Però Carlos era molt més que el culer optimista, de vegades cridaner, de vegades una mica saltimbanqui, que reflectien les tertúlies televisives i les espectaculars actuacions del qual (s’aixecava, s’asseia, abraçava el company, es calmava, demanava disculpes per la seva gestualitat desbordant) li van valer ser un personatge de 'Crakòvia' a TV-3. Carlos era sobretot generós, amic dels seus amics, i fins i tot dels seus enemics, servicial, disposat a ajudar en la qual cosa fora, una personalitat irrepetible que s’acomiadava sempre amb “¡¡una abraçada immensa!!” A l’últim dinar de la Penya 6123 va protagonitzar un dels moments que expressen la seva immensa generositat. Davant dels penyistes, va regalar al seu germà Emilio l’última Leica de papa Carlos Pérez de Rozas Sáenz de Tejada, que havia recuperat de mans d’un dels nets del seu pare.

Com Emilio ho ha expressat en aquest diari millor que ningú, Carlos era el vigilant, el sereno, de tota la família i de tots els seus amics, el que advertia de les conseqüències dels actes, l’actual cap del clan. I era un periodista que transmetia la seva passió per l’ofici, tant a la Penya 6123 i en altres reunions de col·legues, com, sobretot, en les seves classes a les diferents universitats on va professar. Nombrosos alumnes, rendits davant del seu record, donen fe en les xarxes socials, en les quals ell no era present, de la seva mestria, de la passió i de l’eloqüència amb què explicava els seus enormes coneixements sobre la importància de la imatge –disseny i fotografia– en el periodisme.

Cada dia, accedia als webs que emmagatzemen portades de diaris de tot el món per preparar les seves classes i per enviar als seus amics les que més li cridaven l’atenció. L’última ha sigut la del 'New York Times' de dijous passat 6 d’agost. En el seu enviament, ens manava “una abraçada” i ens desitjava “bones vacances”. Lamentablement, ell no les podrà disfrutar perquè “se’ns ha mort, com del llamp”, que tant estimàvem.  Com va escriure Miguel Hernández, “un manotazo duro, un golpe helado,/ un hachazo invisible y homicida,/ un empujón brutal te ha derribado”.

Notícies relacionades

Un periodista entusiasta

Mor el periodista Carlos Pérez de Rozas