Un periodista entusiasta

Tenia 71 anys, però continuava ple de força. Era un periodista entusiasta. I injectava sempre optimisme en el projecte que tenia davant. Ho vaig tornar a comprovar en el sopar -l’últim- que el passat 29 de maig vaig compartir amb ell i amb Antonio Franco, el seu gran amic i director fundador d’EL PERIÓDICO, per a –entre altres coses– comentar la nova etapa que s’obria a aquest diari després d’integrar-se al grup Prensa Ibèrica.

Membre de la tercera generació d’una famosa saga de fotoperiodistes barcelonins, crec que la primera vegada que vaig sentir a parlar d’ell en singular –no com a família– va ser a mitjans dels setanta quan al costat d’uns altres sis joves periodistes “esquerranosos” va ser apartat de la revista Destino que acabava de comprar un llavors jove i ambiciós Jordi Pujol. Després va ser, al costat de Fermín Vilchez, el responsable del disseny d’EL PERIÓDICO, un dels diaris –l’únic que ha sobreviscut amb èxit– dels que es van fundar en el tardofranquisme i la transició.

Pérez de Rozas, entusiasta, inquiet i incondicional dels seus amics, va deixar EL PERIÓDICO –on el seu germà Emilio continua sent un puntal de la seva secció d’Esports– quan Antonio Franco va passar a ser (abans de tornar a aquest diari) director de l’edició catalana d’El País. Jo, vaig coincidir amb ell a La Vanguardia, poc abans de ser director d’aquest rotatiu, perquè havia sigut fitxat per Paco Noy, l’anterior director, per preparar el canvi de disseny i l’abandonament de les portades de gravat en relleu, que s’havien fet imprescindibles perquè el rotatiu fundat a finals del segle XIX afrontés els nous temps.

Vols transoceànics

Pérez de Rozas va tenir un paper destacat en aquell canvi impulsat per Javier Godó i que va ser pilotat des de l’estudi novaiorquès de Milton Glaser. Ha sigut clau en el disseny dels dos grans rotatius barcelonins. Primer, EL PERIÓDICO i després La Vanguardia. La seva entusiasta dedicació el va fer vèncer llavors la por de l’avió que el submergia en dies de preocupació exposada sense complexos abans de cada un dels seus necessaris vols transatlàntics. Després aquest temor va desaparèixer i durant la seva col·laboració amb l’estudi de Toni Casas va viatjar amb freqüència a l’Europa de l’Est i Llatinoamèrica. I la veritat és que els seus relats plens d’anècdotes d’aquests viatges –i dels diaris en el disseny dels quals va intervenir– m’han ajudat a entendre l’extraordinària varietat del món i de les empreses periodístiques. La seva conversa era sempre, malgrat del que fos, optimista, amb un entusiasme només homologable amb el que posava en els projectes de la seva dona, Carmen Canut, i en els del seu fill, un jove cuiner que acaba d’obrir les portes a Barcelona. I és que la gastronomia, combinada amb la xerrada llarga i llibertària però amb nord, era una altra de les seves aficions, compartida amb el “puto golf”, com diu Antonio Franco al comentar aquesta inclinació del Carlos.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Alguns diuen –amb certa crítica– que el seu entusiasme era exagerat. Potser. Però amb el Carlos Pérez de Rozas desapareix un gran periodista de curiositat poc saciable, una clara inclinació progressista (sense adjectius) i una aptitud envejable per assaborir la vida tenint com a premissa que és necessari superar les inevitables limitacions (i fins i tot misèries). I que una raonable sobredosi d’entusiasme és convenient i saludable.

Juan Tapia és president del Comitè Editorial d’El Periódico. Va ser director de La Vanguardia de 1987 a març del 2000.