El futur es debat al Brasil

Les reduccions de les emissions de gasos amb efecte hivernacle (el diòxid de carboni i el metà, especialment), procedents dels combustibles fòssils i d’altres activitats, haurien de ser de prop d’un 55% el 2035. Tot fa pensar, segons els càlculs de l’ONU, que és realista esperar una reducció del 10% el 2023. Això implica l’amenaça que se sobrepassin els 1,5 ºC, almenys de manera temporal, ja en la dècada del 2030. Això s’afegeix al fet que el 2023, el 2024 i el 2025 són els anys més calorosos registrats i la concentració de CO2 a l’atmosfera ha continuat creixent. Per primer cop, però, arriben símptomes que parlen d’un descens real de les emissions. Insuficient, això sí, i sobretot dependent de l’aplicació de les mesures que està previst implementar en aquest període. I contra això un fre sobrevingut serà el creixement de corrents negacionistes reforçats per l’auge del populisme d’extrema dreta en l’àmbit internacional. Guanyaran arguments i seguidors si no es contraresten les opinions que argumenten que només el decreixement econòmic és compatible amb la sostenibilitat. El fet que els Estats Units (emissor de més de l’11% dels gasos) hagin tornat a abandonar al gener, com ja va fer Trump en el primer mandat, l’Acord de París, s’endinsa en l’escepticisme sobre quins poden ser els resultats d’una cimera en què s’hauran de posar al dia els plans de reducció coneguts com a NDC o contribució determinada a nivell nacional. Només el 60% dels Estats els han presentat fins ara, si bé és cert que s’hi pot comptar el primer emissor mundial, la Xina, amb més del 29% d’emissions, mentre que la Unió Europea adopta ara una postura més dubitativa.

Les cimeres sobre el clima s’han caracteritzat des de la de París per exercir un paper d’alerta per a la comunitat internacional i per la introducció progressiva de mesures que s’han mogut entre les exigències energètiques dels països emergents o en desenvolupament, la pressió dels països i les empreses amb interessos en els combustibles fòssils i la imperiosa necessitat de posar límit a l’escalfament global de manera immediata. La COP30 del Brasil, entre el 10 i el 21 de novembre, afronta la responsabilitat de tancar un acord per a l’acceleració de la retallada en emissions i per a la implementació efectiva d’accions concretes.

El fet que es porti a terme al Brasil, amb una sensibilitat ambiental especial, i amb possibilitats de liderar polítiques contundents, és un factor positiu. Com també ho és una opinió que està en auge, expressada pel secretari general de l’ONU, en el sentit que «la fita dels 1,5º C encara és assequible si augmentem considerablement el nostre nivell d’ambició i aconseguim que les emissions globals arribin al punt màxim immediatament». La COP30 es debat entre els anuncis de catàstrofe i esperances d’una viabilitat certa, complicada però tangible, de transició ecològica.