Anar al contingut

AMB INTERÈS

Patir per viatjar

RICARD CUGAT

Patir per viatjar

Josep M. Berengueras

Anar a l'aeroport no hauria de ser una experiència que generi rebuig.

Alguna cosa es deu haver fet malament quan una acció tan agradable com viatjar comença i acaba amb una experiència plena de sofriment: tot el que passa als aeroports. Les vagues, els retards, la falta d’informació, els preus i els espais converteixen el que hauria de ser un mer tràmit en un procés lent, de vegades aclaparador, incòmode i que repercuteix en la imatge dels països.

Els treballadors, com no pot ser de cap altra manera, tenen tot el dret de fer vaga quan ho considerin oportú, tot i que bé és cert que els viatgers agrairien que no se’ls prengui com a ostatges i vegin com les seves vacances es trunquen. Fa dos anys, amb l’aturada d’Eulen, va passar (hi va haver pèrdues de vols); i aquest any amb les aturades hagudes i per haver de personal de terra, tripulants i pilots, milers de persones s’han quedat i es quedaran a terra. Amb la vaga de vigilants que va començar ahir, almenys de moment, els ciutadans han d’acudir abans a l’aeroport i esperar més per passar els controls, però és només un petit preu assumible sempre que puguin agafar el seu vol. 

El problema de l’experiència als aeroports, no obstant, va molt més allà que uns empleats reivindiquin els seus drets. És una qüestió de vivència completa, de dedicació i aprofitament de recursos, de disseny. Però també de transport, de companyies aèries, de saturació del cel, d’inversió, de normes absurdes... Un pupurri ampli, complex, amb molts actors implicats i on, habitualment, quan alguna cosa no funciona els uns donen la culpa als altres. Però si una cosa sempre passa és que el passatger és el que acaba patint.

Anar a l’aeroport no hauria de ser una experiència que generi rebuig. De fet, hi ha molts països on no és així: el rànquing de Skytrack que mesura els millors aeroports del món, situa el de Changi de Singapur com el millor del món (van set anys seguits). Hi ha altres premis: al més net (Tokio Haneda), al de millor personal (Tokio Narita), al millor per fer trànsits (Seül Incheon)...

Els aeroports espanyols més grans (Madrid-Barajas i Barcelona-el Prat) no estan del tot mal situats en la llista (35 i 43, respectivament). En disseny compleixen, i en molts altres aspectes, també: qualsevol que s’hagi passejat per Europa haurà viscut experiències pitjors. Però perquè l’experiència sigui molt millor s’haurien de solucionar problemes com la falta de controladors o policies que revisen passaports, els raquítics salaris que es cobren en algunes concessionàries o el preu que es paga pels aliments.