Xina: nacionalisme central contra perifèrics

La situació a Hong Kong, Taiwan i Xinjiang es complica enormement per a un Xi Jinping atabalat per la guerra comercial amb els EUA i la necessitat de mostrar als seus ciutadans que el vaixell que comanda no s’enfonsa. Tot i que els mitjans de comunicació continentals, tots estatals, ofereixen una informació molt limitada sobre les manifestacions que se succeeixen des de fa més de dos mesos a l’antiga colònia britànica de Hong Kong, entre els xinesos de l’interior creix el malestar cap als qui consideren uns “privilegiats econòmicament, socialment i políticament”.

Des de la seva fundació el 1921, la prioritat del Partit Comunista Xinès (PCX) va ser expulsar els estrangers, recuperar la sobirania nacional i aixecar la Xina (Zhongguo qilai) de la postració imposada pels imperialistes després de la Guerra de l’Opi (1839), la derrota del qual va portar la pèrdua de Hong Kong. Aquest fort component nacionalista del PCX va convertir la integritat territorial en la gran meta dels dirigents del partit, començant per Mao Zedong. La fórmula de Deng Xiaoping ‘Un país, dos sistemes’ va facilitar la devolució de Hong Kong (1997) i de la colònia portuguesa de Macau (2000). Xi Jinping somia recuperar Taiwan, però el que no es pot permetre, ni ell ni cap altre líder comunista, és perdre ni una micra de territori.  

Les protestes de Hong Kong contra el projecte de llei d’extradició ja suspès, avalades obertament per Taiwan, evidencien un clar augment de la fractura entre el nacionalisme central que sustenta el PCX i les demandes democràtiques de la perifèria. Els joves de Hong Kong, que no han viscut els temps de la colònia sinó les llibertats que els britànics van negociar per a ells –tot i que es van guardar molt de donar-se-les als seus pares– senten que les estan perdent, mentre els de Taiwan, nascuts en una illa de facto independent, rebutgen el pla d’‘un país, dos sistemes’ que els col·locaria sota el paraigua comunista.

L’actual pols dels hongkonguesos contra Pequín té dos precedents importants. El 2003, unes protestes menys massives van tombar un projecte de llei antisubversió que penava la sedició i la traïció a la Xina. El 2014, no obstant, la Revolució dels Paraigües no va aconseguir l’elecció directa del cap del Govern de la Regió Administrativa Especial (RAE). La violència desencadenada ara podria haver sobrepassat els límits de la tolerància de Pequín, l’eventual resposta del qual apunta a limitar les llibertats i l’autonomia de Hong Kong.

Amenaces

Els crits que s’alcen al continent contra les protestes en la RAE són cada cop més forts. Si les xarxes socials s’incendien, tot el país corre perill de desestabilització, cosa que compromet el futur del PCX. Pequín mai –fins a l’assalt, el 18 de juliol, de l’Oficina d’Enllaç (la delegació del Govern central)– havia amenaçat d’utilitzar l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPL) per posar fi a la violència. L’EPL té estacionats 6.000 soldats des de 1997 a Hong Kong. L’article 14 de la Llei Bàsica de la RAE estableix que les unitats militars només podran interferir en els assumptes interns de la regió quan el Govern local ho sol·liciti “per mantenir l’ordre públic o en cas de catàstrofe”. El dramàtic record de Tiananmen (1989) i l’afany de la Xina per preservar la seva imatge internacional frenen, tot i que és difícil preveure per quant temps, la intervenció militar.

Notícies relacionades

Caos en les primeres hores de vaga general a Hong Kong

Illa, malgrat Sánchez

La gran beneficiària d’aquest xoc és la presidenta de Taiwan i líder de l’independentista Partit Democràtic Progressista, Tsai Ing-wen, la popularitat del qual s’ha disparat al ser vista com l’única política capaç de defensar Taiwan de les goles comunistes. Al Partit Nacionalista (KMT), proper a Pequín, que semblava que guanyaria les eleccions presidencials de gener, se li ha fet més difícil el camí, malgrat haver triat com a líder la seva rutilant estrella Han Kuo-yu.

A més, el nacionalisme central s’identifica amb el de la majoria han, l’ètnia a què pertany el 91% de la població de la Xina. Les Nacions Unides i Occident critiquen durament Pequín per internar en camps de reeducació un milió d’uigurs per a, suposadament, “impedir la seva radicalització” en la ideologia del PCX. De religió musulmana i llengua túrquica, els uigurs poblaven majoritàriament Xinjiang, la regió més occidental i pobre del país, però les migracions forçoses de hans els han reduït al 45% dels 21 milions d’habitants. Per “guanyar-se el cor uigur”, Xi prepara un programa de desenvolupament de Xinjiang, però ho ha de fer amb tacte, ja que molts hans consideren que les 55 minories nacionals tenen prebendes que ells no tenen.