Armes, odi i pregàries

L’odi combina malament amb tot. Amb la convivència, amb la racionalitat, amb una conversa pública i política civilitzada. I amb les armes, per descomptat. L’autor del tiroteig del centre comercial d’El Paso va deixar escrit un text en què parla d’“una invasió hispana de Texas” i alerta del risc que “l’abundant població hispana a Texas” convertirà l’estat en un “bastió dels demòcrates”. I idolatravaDonald Trump, quina sorpresa. Sembla que segons el parer del pistoler només hi ha una cosa pitjor que un hispà: un demòcrata. Si l’autor del tiroteig fos musulmà i  hagués assassinat innocents en nom de l’islam, estaríem parlant de terrorisme.

“Envia-les de tornada”, corejaven els assistents a un míting de Donald Trump amb referència a quatre congressistes demòcrates que no són ni blanques ni protestants: llatina, negra, musulmana. Els discursos d’odi han existit sempre. Odi racial, misogínia, odi a qui pensa, sent, estima o desitja diferent. Quan aquest discurs d’odi emana de les institucions, quan es justifica de forma activa o passiva, quan no es condemna sinó que s’incentiva, quan es legitima, sempre hi pot haver algú que es cregui en una missió divina. Si té armes al seu abast, la tragèdia està servida.

Coratge polític

Les armes combinen malament amb tot. Amb la desesperació, amb la ira, amb la pobresa, amb la falta d’esperança. I amb l’odi, per descomptat. L’endemà del tiroteig d’El Paso, se’n va produir un altre a Dayton (Ohio), el tercer en un només una setmana als Estats Units. La història, per repetida, no deixa d’impactar: les matances es repeteixen una vegada i una altra sense que els nord-americans aconsegueixin trencar aquesta trampa que converteix el dret a portar armes en un tret de la identitat del país i sinònim de llibertat. Tant hi fan les dades (es calcula que hi ha al voltant de 90 armes per cada 100 ciutadans nord-americans, des de mitjans dels anys 90 hi ha hagut més tirotejos a centres educatius dels EUA que a tots els països de la resta del món junts, cosa que inclou zones de conflicte) i el pur sentit comú, no hi ha líder polític que tingui el coratge d’alçar-se contra tanta sang.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

La covardia (política, periodística, social), el desig de quedar bé amb tothom i de no ofendre pels vots o l’audiència, combina malament amb tot. Amb la responsabilitat social, amb el rigor, amb el sentit elemental del deure. Polítics i periodistes nord-americans oferiran les seves pregàries per les víctimes. La premsa europea dirà que es reobre el debat de les armes. Exagera, mai hi ha un debat seriós sobre armes als EUA, només cosmètica, maquillatge que no oculta els rastres de sang. La Segona Esmena de la Constitució, aquesta norma pensada i redactada per a la societat del segle XVIII, és intocable. És un tema de diners, cert (el ‘lobby’ de l’Associació Nacional del Rifle) i ideològic (l’essencialisme republicà), però també de covardia. El progressisme nord-americà mai s’ha atrevit a fer bandera de forma decidida de la prohibició de portar armes. Plora, resa, es lamenta, fingeix, intenta reformar. Però no té la voluntat política de ferro i el tarannà gairebé suïcida que implica emprendre una guerra que sens dubte acabaria en el Tribunal Suprem. Sobren càlcul i cautela i falten principis.

Les llàgrimes, les pregàries, els laments i la falta de principis combinen malament amb les armes. Les bales els travessen amb molta facilitat.