El que es cou a l'independentisme

L'ANC pretén coaccionar els partits com va fer el 2015, però ha plogut molt des d'aleshores

2
Es llegeix en minuts
huguet-y-simo

huguet-y-simo

No és fàcil interpretar el que està passant en l’univers independentistaHi regna un desconcert similar al que es va produir en els mesos posteriors a la consulta del 9-N. Recordem que, en aquella ocasió, després de l’èxit de participació però la inoperància dels resultats, Artur Mas no va voler convocar eleccions fins a aconseguir que Esquerra s’afegís a una llista unitària per a aquelles eleccions de 2015 que es van etiquetar de plebiscitàries tot i que no les van interpretar així ni els que les van promoure. Ara, el desconcert és més intens i els actors que el protagonitzen estan més dèbils, almenys fins que el Tribunal Suprem emeti la sentència. Ho estan els dirigents polítics, Puigdemont des de Brussel·les cada vegada ha de cridar més perquè se’l senti des de Barcelona, i Junqueras des de la presó està obligat a parlar per persones interposades. Però ho estan també els de les entitats que han crescut en el nucli de l’anomenat procés. Òmnium manté el full de ruta amb un Jordi Cuixart intermitent i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) viu un procés de dissolució interna afavorit per la personalitat de la seva actual presidenta, Elisenda Paluzie, veterana del moviment independentista que tots coneixen per la seva enorme capacitat d’encapçalar tota mena d’escissions allà on ha estat. Forma part d’aquest segment de l’independentisme que sent pànic quan es veu majoritari. 

Notícies relacionades

En aquest context, es produeix l’enrenou actual entorn de la manifestació de la pròxima Diada. L’ANC va explicar aquest dilluns que els dirigents polítics no serien convidats aquest any a la zona VIP de la manifestació malgrat fer una crida a recuperar la unitat independentista. Amb aquest gest, Paluzie provava de clavar un cop definitiu a Esquerra i Junts per Catalunya, a qui periòdicament, des de l’ANC, se’ls amenaça de ser devorats “pel poble” sinó segueixen les consignes de l’entitat. L’èxit aconseguit el 2015 per la seva anterior presidenta, Carme Forcadell, amb el seu famós “president, posi les urnes”, avala aquesta estratègia. Però el que oblida l’ANC de Paluzie és que ha plogut molt des d’aleshores. Els partits han pagat el preu dels seus lideratges, que ara estan a la presó o refugiats a Europa. Les maniobres de “pit i collons L’ANC va fracassar en el seu primer intent de promoure candidatures al marge dels partits amb Jordi Graupera a Barcelona, les seves últimes mobilitzacions han sigut d’impacte limitat, Òmnium està cada vegada més incòmoda en les compareixences conjuntes i les baixes a l’entitat es compten per centenes.

La negativa de Josep Huguet i d’Anna Simó, exconsellers d’Esquerra, a participar en una Diada en què la direcció de l’ANC els llançava als peus dels lleons, és només la punta de l’iceberg del que està passant. A Huguet i a Simó no hi ha tuitaire que els pugui discutir el seu pedigrí. Amb ells, Esquerra ha decidit no cedir al xantatge. Falta per veure el que acaba passant a Junts per Catalunya, si s’imposa la submissió a l’ANC que desitgen Torra i Puigdemont, o manen els alcaldes sota la capa de Mas que coneix bé les conseqüències de l’envit.