La investidura i el Rei

Pedro Sánchez, el candidat proposat per Felip VI, no va aconseguir la investidura. Es va obrir un període d’incertesa política, però el vot negatiu a Sánchez va posar en marxa un mecanisme constitucional que aporta un element segur: si abans de dos mesos cap candidat obté la investidura, les cambres es dissolen i hi ha noves eleccions. És el que estableix l’apartat 5 de l’article 99 de la Constitució com a acte obligat del Rei. No obstant, en aquest mateix precepte podem detectar un marge de maniobra del Monarca que de vegades passa desapercebut i que mereix una mica d’atenció.

La Constitució, en el seu article 1.3, qualifica la “forma política de l’Estat” com a “monarquia parlamentària.” El Govern depèn de la confiança del Congrés dels Diputats, però, perquè arribi a existir un Govern, ha d’investir-se primer el seu president. Tots coneixem el que passa després d’unes eleccions generals. Com diu el primer paràgraf del mateix article 99, el Rei consulta els representants de les formacions polítiques que han obtingut representació parlamentària. Després d’haver-los escoltat, proposa, a través de la presidència del Congrés, un candidat a la presidència del Govern.

El rebuig de Rajoy

Durant el regnat de Joan Carles I aquesta va ser una tasca simple i pràcticament protocol·lària. Quan no hi havia majoria absoluta, hi havia grups minoritaris disposats a pactar la investidura i a assegurar una certa estabilitat de la majoria. En canvi, a Felip VI se li van complicar les coses. Després de les eleccions del 2015, en les quals el Partit Popular va perdre la majoria absoluta, el rei Felip va oferir la candidatura a Rajoy, que disposava de 123 escons. No obstant, Rajoy va declinar la proposta. Això va causar una certa perplexitat. Rajoy va veure venir el fracàs de la seva investidura, i va rebutjar l’oferiment per evitar-se l’esforç de configurar una majoria més que improbable. També, segons el meu parer, es van poder observar els límits de l’autoritat de Felip VI: jurídicament no podia obligar Rajoy a acceptar la candidatura, però el pes polític de la Corona que representa no va ser suficient per obtenir l’aquiescència de Rajoy i evitar un menyspreu sense precedents. Després va proposar Pedro Sánchez, qui sí que es va presentar a una investidura en la qual va ser derrotat al no haver aconseguit els recolzaments imprescindibles. Després d’aquest fracàs, el Rei no va proposar cap altre candidat. Es va arribar així a les eleccions de juny del 2016, en aplicació del precepte evocat al principi.

Notícies relacionades

La involució de la cooperació

Presoners del desacord

En vista del que va passar, i del que pot passar, es pot preguntar-se si el Rei hauria pogut ser més proactiu llavors, i, per la mateixa raó, si podria ser-ho ara. Crec que hi ha raons per pensar que sí. El paràgraf 4 de l’article 99 preveu el cas que es frustri la candidatura proposada pel Rei, i diu “es tramitaran successives propostes” que seguiran els mateixos tràmits que la primera. Tot i que no en determina el nombre, el precepte sembla obligar el Rei a repetir les consultes. L’ús del temps futur (“es tramitaran”) no es limita a establir una facultat, sinó que imposa una obligació. Es dirà que amb aquesta interpretació es pot desgastar l’autoritat del cap de l’Estat, a l’imposar-li la presentació de candidats inviables. Penso, al contrari, que el que desgasta més la figura del Rei és la seva passivitat. Al Rei li correspon assegurar “el funcionament regular de les institucions”, com es pot desprendre de l’article 56.1. L’obligació de l’art. 99.4 ve a concretar aquesta responsabilitat. Perquè “el funcionament regular de les institucions” no és només el que discorre en el marc de la Constitució i les lleis. És també el que produeix els resultats que es pot esperar en un sistema parlamentari com el nostre. Les eleccions serveixen per assegurar la representació popular i també per formar govern.

Evidentment, la responsabilitat fonamental, i el més gran dels retrets, recauen sobre els líders que són incapaços d’arribar a acords que assegurin la governabilitat. Però el Rei no pot adoptar una actitud passiva. Està a la seva mà i en les seves atribucions el diàleg discret i l’exhortació privada als dirigents per facilitar una investidura. I, segons jo ho entenc, està a la Constitució l’obligació de no resignar-se després del fracàs de la primera proposta. Per definició, en una monarquia la direcció de l’Estat manca de legitimitat democràtica. Però pot guanyar legitimitat en l’exercici de les seves atribucions, la qual cosa redunda en benefici de la institució que encarna el Rei i en el bon funcionament del sistema en el seu conjunt.