La involució de la cooperació
zentauroepp45595128 madrid 24 10 18 sesion de control al gobierno en el congre190703193025 /
Pedro Sánchez afirma que hem tornat al principi. Després de dos mesos i mig al sol, tres dies de negociacions mereixedores de tal nom i dues votacions perdudes, sembla més el desig que alimenta una esperança; no una dada per dissenyar una estratègia. En realitat, hem saltat diverses pantalles en un joc on tots els contendents han vist exposades les costures de les estratègies alienes i pròpies. Les regles són les mateixes, els números també, però el joc ha evolucionat.
Els socialistes creien que no hi ha alternativa possible al seu govern, però ara han comprovat que el simple fet que els altres no puguin no garanteix que ells puguin. La dreta ja sabia que només Sánchez pot governar, però ara ha après que això no implica necessàriament que ho acabi fent o sàpiga com. A Unides Podem ja s’intuïa que als socialistes no els fa cap gràcia compartir el poder, però ara han constatat que anar a eleccions no és anar de tenir un bon joc sense tenir-lo.
La partida ha avançat però els jugadors no. Sánchez sembla aferrar-se a la mateixa estratègia que l’ha conduït al fracàs: deixar passar el temps i esperar que la pressió electoral forci o bé una abstenció del Partit Popular o una revolta a Podem contra les tesis de Pablo Iglesias. De moment, la pressió sembla escaure-li la mar de bé al lideratge de Pablo Casado, excitarAlbert Rivera i donar-li a Iglesias el protagonisme que necessita.
Ja pocs parlen del 'chicken game' (joc del gallina) per explicar la relació entre socialistes i morats. Potser mai l’ha exposat bé. Si es tractés d’un joc del gallina, el pas enrere d’Iglesias hauria funcionat com la frenada que impedeix als dos jugadors precipitar-se al buit. Com alguns sospitàvem, som davant d’un dilema de presoner de tota la vida. El seu problema no és qui frena abans; és la desconfiança.
La diferència resulta subtil però decisiva. En el joc del presoner, el pitjor resultat per als dos jugadors resideix a cooperar mentre l’altre se n’aprofita. En el joc del covard, el pitjor resultat se situa en el fet que cap cooperi. Sánchez no vol Iglesias i els seus en l’executiu, perquè no confia ni en la seva capacitat ni en la seva lleialtat. Iglesias i els seus no es creuen les ofertes socialistes, perquè no es fien que vinguin acompanyades de poder real per controlar un soci sota sospita. La por de tots dos a un acord on l’altre obtingui el seu millor resultat pot més que qualsevol altre temor, inclosa la ruleta russa electoral.
A la seva poderosa obra 'La evolución de la cooperación' (1984), el politòleg Robert Axelrod analitza diferents estratègies de múltiples jugadors en sèries de jocs repetides. La seva tesi és que, com més es juga, més tendeixen a imposar-se les estratègies cooperatives perquè la interacció continuada permet als jugadors constatar els seus millors resultats i redueix la desconfiança mútua. Des del 2015, la política espanyola s’entossudeix a portar-li la contrària.
