Presoners del desacord

El dilema del presoner és un senzill plantejament de la teoria de jocs que explica que dues persones poden negar-se a cooperar tot i que suposi un perjudici per a totes dues. L’exemple clàssic és el següent: la policia deté dos sospitosos, però necessita una confessió, així que els separa i proposa a cadascun delatar el seu còmplice, que compliria una sentència severa, a canvi de ser alliberat. Però si els dos reus tenen decidit col·laborar i no trair-se en podran sortir airosos.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no han aconseguit posar-se d’acord en un joc al qual només es guanya si hi ha pacte. Si al setembre tampoc s’assoleix una fórmula de govern que tots dos acceptin –la coalició sembla sepultada– i cap altre partit mou fitxa, l’electorat haurà d’afrontar els quarts comicis en quatre anys. Tan sols unes quantes hores després de perdre el segon ‘round’ de la investidura, el candidat socialista va assegurar que no llança la tovallola i que continuarà explorant opcions.

Encreuament d’acusacions i relats dispars

Potser la perseverança del president en funcions sigui l’única engruna d’optimisme que es pot destacar d’aquesta partida, on no han faltat ofertes d’última hora des de la tribuna d’oradors i gestos contrariats. Si des de les files socialistes es va acusar Unides Podem de voler un Govern sencer i de ser inflexibles, el grup morat va lamentar la falta de respecte i l’absència de voluntat de pacte.

L’espectacle dinamita les opcions de crear un Executiu de coalició, inèdit en aquest país des de la recuperació de la democràcia. Més enllà de l’encreuament d’acusacions i de relats dispars, s’ha de veure si després de la canícula pesaran més les carteres ministerials de torn o el sentit d’Estat al qual tant es va al·ludir en la sessió de dijous passat.

Arribats a aquest punt, Sánchez afirma que ho intentarà de nou i Iglesias manté la porta oberta, mentre que el PP sembla que es mantindrà sense canvis de cara a setembre. Des de la seguretat de la barrera només ha d’observar el desacord dels presoners i, al novembre, a millorar els mals resultats del 28 d’abril. Així ho indiquen les enquestes, que no són tan encoratjadores per a Cs. El partit taronja haurà d’explicar molt bé la seva estratègia al 70% dels seus votants que creu que el seu partit s’hauria almenys d’abstenir per impedir que la presidència d’Espanya es recolzi en els independentistes.

El PNB exigeix una reflexió seriosa i encarar l’oportunitat que encara queda amb una actitud responsable, tal com es va expressar de forma semblant Gabriel Rufián, imbuït d’un pragmatisme institucional atípic en ell. Va assenyalar l’oportunitat històrica que per a les forces progressistes representaria aquest acord i va convidar a teixir complicitats. A més, va alertar que a la revàlida de setembre tot serà més complicat.

La vicepresidenta Carmen Calvo va apel·lar a tots els partits perquè treballin i assumeixin la seva responsabilitat. Celebrar eleccions al novembre és un exercici d’alt risc perquè, d’una banda, el resultat pot deixar un bloqueig similar a l’actual, però també perquè la llum que projecta Espanya sobre una Unió Europea acabada de renovar hauria de tenir més feixos d’estabilitat que d’enquistament polític. A més, tenir un president en funcions quan a l’octubre es desencadeni la tempesta del 'brexit' no és el més convenient per a un país que ha guanyat pes al mapa comunitari i aspira a mantenir-lo.

Més les propostes que els individus

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els equips negociadors d’Unides Podem i el PSOE coneixen totes les tècniques de seducció. Està clar que cap d’aquests s’ha guiat per aquella que consisteix a renunciar al que sigui necessari per evitar el conflicte. Probablement, almenys una de les formacions ha mostrat una posició negociadora dura i poc propensa a modificar els seus objectius per adaptar-los als de l’altre. 

El mètode de negociació Harvard, en canvi, proposa una fórmula intermèdia que se centra en el contingut de les propostes concretes més que en els individus. Es tracta de buscar les coincidències programàtiques sense que les circumstàncies personals interfereixin negativament. El mètode assumeix que no sempre serà possible un acord, de manera que és recomanable tenir pensada la Millor Alternativa Possible a un Acord Negociat. Els dirigents polítics han de tenir en compte que probablement la millor opció no són unes noves eleccions i que la ciutadania ja va repartir les cartes fa tres mesos.