Anar al contingut

La sessió d'investidura

Qui lideri el 'no bloqueig' guanyarà

DAVID CASTRO

Qui lideri el 'no bloqueig' guanyarà

Joan Tardà

Bloquejar la demanda democràtica de Catalunya farà inviable el mateix sistema espanyol de llibertats

Dono fe d’exercici de no bloqueig quan vaig ser citat pel diputat Ábalos en un hotel de Madrid a fi de comunicar-nos que presentarien la moció de censura. A la pregunta què penseu fer, la resposta immediata fou dir que votar-hi a favor. Fer fora el partit polític amb més casos de corrupció d’Europa exigia no pensar-nos-ho ni un segon. El PSOE, finalment, mig avergonyit, havia decidit desbloquejar l’escenari que havia permès que el PP romangués en el poder.

Dono fe de l’esperança que s’albirà quan els governs català i espanyol a les acaballes del 2018 es reuniren al palau de Pedralbes i tot feia pensar que es començava a conrear una cultura de desbloqueig del conflicte. Val la pena recordar que el text acordat constatava que tots dos governs coincidien a acceptar «l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya» i que «a pesar que mantenen diferències notables sobre l’origen, naturalesa o les vies de resolució, compartien, per sobre de tot, l’aposta per un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb un ampli suport en la societat catalana».

Una taula de diàleg

El fil prim de Pedralbes, que havia de posar en marxa una taula de diàleg, es va trencar el mes de febrer del 2019 pel bloqueig imposat a la vicepresidenta Carmen Calvo quan va anunciar la presència d’un «relator» que fes de fedatari del diàleg. La causa: la contestació de la dreta espanyolista, però sobretot la del mateix PSOE. Alfonso Guerra va obrir foc: «Els qui han negociat això del relator... ¿Amb quin país equiparen Espanya? ¿Amb Iemen del Sud?». I Felipe González va manifestar: «No necessitem relators. Aquesta és una figura de NNUU». D'igual manera, actuaren diversos presidents de CCAA socialistes en el marc d’una revolta interna dins del mateix Grup Socialista del Congrés encapçalada per la diputada Soraya Rodríguez.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Amb tot, en l’últim debat amb el president Sánchez li vam parlar de forma clara. De fet, podria reproduir quasi textualment les paraules que vaig emprar des del faristol: «Vostè ha decidit irresponsablement anar al casino a jugar-se la majoria de la moció de censura existent. D’acord, però que quedi clar, si les eleccions li són favorables i també ho són per a nosaltres... l’endemà serem on som ara: en la necessitat imperiosa de desbloquejar el conflicte i llaurar el camí del diàleg i de la negociació».

Desgraciadament, l’actual legislatura s’ha constituït sota el signe de l’anomalia en la mesura que quatre diputats (Junqueras, Sànchez, Rull i Turull), van ser tractats com a delinqüents, tot menyspreant milions de catalans que els havien votat. Certament, malgrat la tradició republicana i antifranquista del PSOE, s’ha fet evident com està de cloroformitzada la seva consciència democràtica pel sedant de «la raó d’Estat». I per l’accidentalisme (¡frivolitat!) de Pedro Sánchez, també. Persona que pot afirmar a Jordi Évole que «Espanya és una nació de nacions, que Catalunya és una nació dins d’una altra nació que és Espanya i que d’això se n’ha de parlar i s’ha reconèixer», però que en el discurs d’investidura ha obviat. Que l’1-O va escriure en un tuit: «Avui és un dia trist per a la nostra democràcia, no ens agrada el que estem veient ni el que el món està veient», però que l’endemà del missatge de Felip VI va fer retirar la moció de reprovació a la vicepresidenta Saénz de Santamaría que havia registrat al Congrés l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles.

L’exemple de la qüestió irlandesa

Un escenari complex i farcit de contradiccions, cert. Per això, cal aprendre de la història i comprovar com fins i tot conflictes molt més aguts s’han resolt quan s’han superat els bloquejos previs. N'és prova, per exemple, com Margaret Thatcher i John Major van ser incapaços de resoldre la qüestió irlandesa parapetats en la intransigència «del Regne Unit no negocia amb terroristes», però quan el laborista Tony Blair va guanyar les eleccions fou possible un escenari de negociacions amb totes les parts implicades i el 1998 van arribar els Acords de Divendres Sant.

En conclusió, tant de bo reïxi un desbloqueig suficient de la relació política PSOE-Podem com perquè conformin un govern que, més d'hora que no tard, haurà de contribuir també a dissenyar un marc de negociació en la mesura que bloquejar la demanda democràtica de Catalunya farà inviable el propi sistema espanyol de llibertats, raó per la qual l’independentisme no hauria de desaprofitar l’oportunitat.

Convençut alhora (lliçó apresa de Nelson Mandela) que la societat catalana acabarà premiant les forces polítiques que, malgrat els greuges, la fractura emocional i la repressió, liderin el no bloqueig.