Anar al contingut

Al contraatac

¡Auxili!

Olmo Calvo

¡Auxili!

Carles Francino

El centre Odos de Córdoba va obrir fa tot just un any, no rep cap ajuda pública, té una capacitat de 40 persones i prioritza la recuperació física i psicològica de dones immigrants embarassades o amb nadons

Auxiliadora té cara de felicitat i fa honor al seu nom: es dedica a ajudar els altres. Potser per això somriu tant. És directora general de la Fundació Emet-Arco Iris, que atén persones en situació de vulnerabilitat. Podria haver seguit en el món de l’empresa, podria haver-se posat les ulleres de no veure res, però va decidir obrir els ulls i intentar que els altres també els obrim.

L’altra tarda a la ràdio va explicar detalls del projecte que gestiona a Còrdova: el centre Odos. I després de parlar amb ella, em vaig quedar amb el dubte de si s’ha inventat algun nom per definir la capacitat de convertir en invisibles aquelles coses que ens molesten o incomoden. Perquè està clar que en aquesta societat tan ‘guai’ i moderna conviuen la hiperexposició de les bestieses més innòcues amb l’ocultació dels problemes més punyents. Per exemple, ¿algú sap on acaben les dones migrants que arriben a Espanya embarassades o amb nadons? Doncs no. Ningú els segueix la pista.

En qüestió de dies, setmanes a tot estirar, desapareixen del mapa. Sí que consta que algunes –o moltes– són captades per les xarxes de tràfic i acaben explotades sexualment; de vegades els seus fills van inclosos en el mateix ‘pack’. Però pel que fa a la resta, el més habitual és perdre’ls el rastre perquè no hi ha un sistema d’acollida i protecció en condicions. Fa uns anys era pitjor, quan se les expulsava amb targeta vermella directa; ara simplement les ignorem: a elles i als seus nens.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Fa temps que les oenagés i el Defensor del Poble s’esgargamellen sense cap èxit, però l’últim informe d’aquesta institució destaca precisament el projecte pilot d’Odos com a exemple a seguir. El centre va obrir fa tot just un any, no rep cap ajuda pública, té una capacitat de 40 persones i prioritza la recuperació física i psicològica. Algunes d’aquestes dones, com Aissata, desmenteixen el tòpic que els migrants són gent miserable i poc formada. Al contrari, parlem d’una llicenciada universitària que passeja orgullosa dos bessons rabassuts que amb prou feines caben al carro.

De fet, va sortir de Guinea Conakry per por que una cesària defectuosa acabés amb la vida dels tres; el seu marit és enginyer i ara espera retrobar-se amb ell a través d’un amic que tenen a París. Però res d’això seria possible sense el miracle d’Odos, sense el seu auxili. Auxiliadora té un cognom molt corrent, Fernández, però el que fa és excepcional.