¡Bocachancla!

Fa temps que mantinc el costum, abans danar a dormir, de llegir per sobre els titulars i algun article de mitja dotzena de diaris. Sempre en deixo un per a les postres sense edició en paper però amb fotografies molt grans. Doncs bé: l’altre dia, fent una ullada -no pas fullejant- aquest últim, em vaig trobar a mi mateix com a notícia del dia, il·lustrada amb un retrat que em fa encara més lleig del que ho soc, sota un titular que anunciava: “Joan Ollé escup als 10.000 independentistes que van anar a Estrasburg”, quan en el meu article d’EL PERIÓDICO em vaig limitar a qualificar la concentració de “romeria postconvergent als Sants Llocs” i al triincomparegut Puigdemont com a “mentider somiador”. ¿Escopinada o metàfora?

No és la primera vegada que això passa, ja que en una altra ocasió també el mateix no-rotatiu va publicar alguns fragments,  hàbilment seleccionats i descontextualitzats, de la columna d’EL PERIÓDICO. Vaig intentar per tots els mitjans possibles -bústia del diari, telèfon, secretària, WhatsApp, ‘e-mail’, colom missatger...- posar-me en contacte amb el seu director per demanar-li rectificació, sense mai obtenir-ne resposta.

Després, pensant-ho, em vaig dir: “Mira, no et queixis, ja que d’aquesta manera, tot i que marejat per la perdiu, pots arribar a lectors que mai s’interessarien pel que escrius”. Però després de llegir les primeres frases que els meus nous clients havien penjat al seu tauló d’insults, vaig tenir la viva sensació d’entrar en una dimensió desconeguda. No, no estic acostumat que em deixin anar segons quines floretes: “La vídua de Joan Barril. Tan borratxo com el seu mentor”, “¿Encara ets viu? Firmat: el teu company Satanàs”, “Per la foto sembla el gos que es follava la seva mare”, “Aquest és el residu de sala d’operacions que més s’assembla a un avortament”, “I a sobre a aquest ‘capullo’ Catalunya Ràdio li dona programa aquest estiu. Cornuts i pagar el beure”, “La història de Catalunya és plena de gent d’aquest tipus. ¿El problema? Que no tenim exèrcit... i no se’n parli més”, i altres apel·latius menys elaborats com “Rata de claveguera”, “Sodomita”, “Un altre llepaculs borbònic”... i així fins a cent.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’estil literari em recorda al de molts dels tuits que apareixen com a subtítols als programes de màxima audiència de TV-3, que semblen redactats per una mateixa persona. D’entre els meus denostadors vull felicitar, en particular, Faycan pel seu bonic i molt gràfic “!Bocachancla!”.

Però... si això és antiviolència, que s’ho facin mirar.