Baixar a Barcelona des de la Trini

Un dels meus millors amics va créixer a Trinitat Vella, la Trini. Vivia a prop de la presó, i anar a visitar-lo a la Barcelona olímpica dels 90 tenia regust de Pedro Pico i Pico Bena. Tot just un grapat d’estacions de metro separaven la Trini de Navas, el meu barri natal, i Sant Andreu, el meu centre vital, però quan sorties a la superfície et senties en una altra galàxia. Era pura suggestió, males llengües, pitjors fames i pèssims clixés, ja que aquesta Trini del meu amic tenia molts problemes i poc nivell adquisitiu, però també veïns sorgits de les pàgines d’Azagra i d’Ivá, una potent vida social, un encomiable vincle veïnal i un teixit de pares i mares de famílies humils que lluitaven diàriament perquè els seus fills pugessin a l’ascensor social i tinguessin una millor vida que la que ells havien viscut. Ah, i una fantàstica emissora de ràdio pirata.

Secció de bones notícies

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La Meridiana, interminable vista amb ulls d’adolescent amb llargues tardes d’estiu davant seu, era el fil conductor d’una Barcelona que no solia aparèixer a la secció de les bones notícies dels diaris: la Trini, Torres i Bages, Nou Barris, Sant Andreu, Fabra i Puig, la Sagrera, Navas, Clot i el mur de les Glòries. Al subsol, recitàvem de memòria les estacions de la línia 1 del metro. Quan algú es pregunti si en realitat ha millorat tant Barcelona en els últims anys, que li ensenyin fotos de l’antiga estació de Fabra i Puig, de quan els vagons no tenien aire condicionat. Després de Glòries, la línia 1 ens obria un altre món, ple de possibilitats reals i imaginades: Marina, Arc del Triomf, Urquinaona, Plaça Catalunya, Universitat. Nosaltres dèiem que anàvem al centre; els nostres pares, que baixaven a Barcelona.

A les obres de la línia 1 d’aquest estiu, els veïns de la Trini són els més damnificats.  Ara, per baixar a Barcelona, tarden una hora més. Que em perdonin (o no), però des del centre de Barcelona s’arriba abans amb l’AVE a Girona que amb metro a la Trini. Qüestió de diners. Res nou en un barri on la història dicta que per acostar-se a la resta de Barcelona s’ha de tallar de tant en tant la Meridiana. És veritat que les obres són necessàries i que no és fàcil absorbir amb busos tot el tràfec de persones que utilitzen el metro entre el Clot i Fondo. Però és inevitable pensar que amb la Trini és més fàcil equivocar-se en la planificació de les obres que amb altres barris. Aquest estiu, la Trini cau encara més lluny.