Anar al contingut

IDEES

Parleu, memòries

SAUL LOEB

Parleu, memòries

Miqui Otero

Sobre el rànquing fantàstic de les millors autobiografies dels últims 50 anys publicat per 'The New York Times'

La llista amb els millors llibres de memòries dels últims cinquanta anys que acaba de publicar 'The New York Times' és una gran notícia. Una demostració de com la recerca de diversitat (de raça, de gènere, de disciplina, de to, de classe social) mai empobreix un rànquing, ni un projecte, sinó que ens acosta una mica més a comprendre com funciona aquest planeta que ens ha tocat trepitjar amb les nostres brutes peülles humanes. No es tracta de quotes políticament correctes, sinó de curiositat. De ser bons lectors, vaja.

La llista en qüestió serveix com a guia de lectura (en el sentit més ampli) de l’últim mig segle als EUA. Al ‘top 10’ dominen sis dones, hi ha una novel·la gràfica, autors d’ascendència xinesa o afroamericana. Hi ha, en el 10, el relat d’un president dels EUA (Obama), però també apareix l’al·lucinant 'Infancia', de Harry Crews, un xaval tan pobre, d’una zona tan devastada i poblada de veïns esguerrats o malformats, que quan agafava el catàleg d’uns grans magatzems, amb les seves fotos de models de dentadures plusquamperfectes i sense braços o dits de menys, jugava amb un amic a inventar històries sobre aquesta gent d’un altre planeta (per cert, el catàleg era l’únic llibre que tenia a casa, a banda de la Bíblia).

A la llista no hi falten Gore Vidal o Christopher Hitchens, amb uns senyors llibres tots dos, però no estem davant d’un ‘top parade’ de la misèria del home blanc cultivat de classe mitjana-alta dels EUA. Els altres dos més potents a la part alta són ‘El club dels mentiders’, de Mary Karr, i ‘Vincles ferotges’, de Vivian Gornick. Dues memòries de conflictes violents amb la feminitat, la maternitat, l’alcoholisme, les grans (i frustrades) esperances, la vida com a mala imitació del que és acceptable i el que ens és imposat. 

El primer arrenca amb un paleta que, traient l’enrajolat per a la reforma a la cuina de les Karr, descobreix un orifici de bala en una rajola (sabem que en aquesta casa hi havia trets i hòsties i draps bruts i plats trencats). A la segona, un matrimoni que renuncia a la intimitat dormint al passadís i una filla que intentarà ser una dona però que no pot deixar de ser la filla d’una patidora vocacional. Una llar on només es tenen clares un parell de coses: “L’únic que sé és que és llesta, que es mereix una formació i que la tindrà. Les noies no són vaques que pasturen a l’espera que les aparellin amb un toro”.

Si no desapareixen els cànons i les llistes, seria bo que els que les fan entenguessin que la literatura no és com la natació. Que un no pot recitar el rànquing asèptic de plusmarques olímpiques dels nedadors més aguerrits, sinó que ha d’acariciar la qualitat de les experiències diverses: diferents textures, moviments i vides. Vides alienes que ens expliquen les nostres. Variades com un assortiment Cuétara: fetes de la mateixa massa, amb diferents acabats.

Temes: Llibres