Pablo vol ser ministre i el PSOE, tot el pastís

El PSOE va guanyar folgadament les eleccions. Però molt lluny de la majoria absoluta. I això, a Espanya, a Catalunya les va guanyar ERC. La dada no és fútil. Sánchez necessita aliats per a la investidura. Ni sumant els de Pablo Iglesias li surten els comptes. Però és que fins i tot allà s’ha encallat el Govern de Pedro, que continua en funcions. Potser com que van arribar al Govern amb 80, gràcies a ERC i Podem (entre d’altres), els sembla que no hi ha cap pressa, que d’allà no els fan fora ni amb aigua calenta. O potser segueixen la màxima que no hi ha mal que per bé no vingui ja que, d’acord amb les últimes enquestes, al PSOE no se li empatxen unes noves eleccions, les quartes en menys de quatre anys.

Sánchez actua com si tingués els 202 diputats de Felipe. Rivera se li entravessa avui, malgrat que és amb el líder de Ciutadans amb l’únic que ha firmat un acord de Govern fins a la data, acord condemnat al fracàs perquè exigia el recolzament de Podem per a la investidura. Els de Pablo eren els convidats de pedra. A acceptar, sense més, els deien. Pablo no va dubtar a enviar a pastar fang la somrient parella que, per acabar-ho d’adobar, exigia que un submís Pablo els posés l’alfombra vermella, mai millor dit, per entrar a la Moncloa.

Lluita entre Rivera i Casado

El pacte amb Ciutadans continua sent el desitjat per l’Ibex. El vicepresident de La Caixa, López Burniol, no va dubtar a demanar-ho públicament. Però com que Rivera ja s’ha apartat no hi ha opció. Sánchez li deu molt a Rivera. Aquest, en la seva lluita acarnissada per liderar la dreta pel flanc més nacionalista, va regalar a Pedro un immens espai, gràcies també que Casado, un clon de Rivera, va respondre a les provocacions. Pedro, sense dir gran cosa i sense oferir res, es va beneficiar de la lluita del duo ‘sacapuntas’ per encarnar la màxima espanyolitat a base de colpejar Catalunya amb el seu argot incendiari.

Un dels problemes es troba en el fet que Pablo voldria ser ministre. Dret en té, 3,7 milions de paperetes. A més resulta que els seus vots són imprescindibles. Però el PSOE el vol lluny i per a res en el Consell de Ministres. Potser Pablo ha de deixar clar que no hi ha afany personal, ‘ergo’ sortir de l’equació i postular-ne d’altres.

Notícies relacionades

La Moncloa: «Hi ha bases per a l'acord» amb Iglesias

Diàleg, negociació i acord en benefici de tots

A més, són els vots perifèrics, imprescindibles. Almenys els del PNB i sobretot els 15 d’ERC, més d’un milió de vots. Si el menysteniment a Podem és notori, el menyspreu a ERC és clamorós. De fet, va arrencar la mateixa nit electoral, quan Pedro va menysprear ERC, abans ja de l’'afer Iceta'. Després van cuinar el cordó sanitari contra ERC a Barcelona, conscients ja que els de Puigdemont són extraterrestres a la regió metropolitana i ERC, en canvi, l’amenaça a la seva hegemonia. Collboni fins i tot es va permetre rebutjar parlar amb el ‘perillós’ Ernest Maragall.

A diferència de Podem, ERC no aspira a cap ministeri, només respecte i compromís amb el diàleg. ERC va liderar amb determinació el recolzament per fer fora el PP de la Moncloa. Sembla com si Pedro busqués amb afany el 'no' d’ERC, com ja va fer amb els Pressupostos. ERC no hauria de deixar-se provocar, però el PSOE ha de començar a actuar com si cregués això de l’Espanya plural. No sigui que faci bona la dita que assegura que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un d’esquerres.