L'Olimp del meu fill

Hi ha dies en què el món és un lloc meravellós, normalment és un nyap. Hi ha dies que de sobte obres el diari i llegeixes: “No aniré a la puta Casa Blanca”, i una esgarrifança de plaer i de curiositat et recorre la columna vertebral. A la foto que acompanya la notícia veus una dona jove molt bonica de cos atlètic i mirada infinita. Té un rostre de jove lord anglès, recorda vagament Tilda Swinton (la dona més bonica del món), David Bowie i Peter O’Toole, hi ha certa ambigüitat en el seu gest, molta determinació, una aura romàntica també. 

Abans de llegir la notícia, li dono la volta a l’ordinador i li ensenyo la pantalla al meu fill Héctor, de 12 anys. “¿Saps qui és aquesta dona?”, li pregunto. “¡És clar! És Megan Rapinoe, la capitana de l’equip de futbol femení nord-americà. És genial”. 

El meu fill només considera guais uns quants cantants de trap, alguns futbolistes, la santa trinitat columnística gallega (Tallón, Jabois, Cabeleira), el seu pare, el seu germà, el pare del seu germà i, per damunt de tot, sostenint la flama eterna de la saviesa universal, Sergi Pàmies.

Els altres no som més que uns pobres pelacanyes ben intencionats que no sabem gran cosa. Jo sens dubte no soc al podi: només soc la seva mare, l’encarregada de complir amb diligència tots els seus desitjos; no hi ha cura d’humilitat i de realisme com la dels fills. 

Discurs articulat

Durant un temps al seu Olimp també hi va estar Rosalía, però l’altre dia se’m va acostar molt seriós i em va dir: “Tenies raó, mama, la Rosalía és bona però no és un geni”. Em va afligir una mica que el seu altar particular es quedés sense dones però no vaig dir res. 

Fins que va arribar Megan Rapinoe, 34 anys, valenta, guapa, marca gols, té un discurs ben articulat, defensa els drets de la comunitat LGTB (està casada amb Sue Bird, jugadora de bàsquet) i a més... ¡diu el que pensa i pensa per si sola!   

Em sembla que quan les dones són genials, són molt més genials i excitants que els homes, potser perquè paguen un preu més alt per la llibertat i per dir el que pensen: Merkel, Colette, Isaak Dinesen, Françoise Sagan, Jane Goodall, Virgina Woolf. La mediocritat, l’obediència i la petitesa, en canvi, són exactament iguals per als dos sexes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Avui li parlaré al meu fill de Coco Chanel, a veure si és digna d’entrar al seu Olimp, jo la col·locaria al costat de Leo Messi.