Anar al contingut

Desert Women Summit

Tribu de dones

Tribu de dones

Imma Sust

El grup ho és tot. Clan, família, equip, espècie o pilot. Però si no cuides la teva individualitat no pots disfrutar dins de cap col·lectiu. Un exemple pràctic l’he viscut jo fa pocs dies. He passat un cap de setmana al desert del Sahara, al sud del Marroc, acompanyada de dues-centes dones. L’esdeveniment, anomenat Desert Women Summit, pretenia una espècie de recés espiritual, de formació, aventura, meditació i 'fitness’ molt ben aconseguit. No saben la de coses que vaig aprendre en 48 hores. Em vaig adonar que tinc massa prejudicis i que soc poc ambiciosa. Encara que sigui una feminista declarada, els confesso que estava convençuda que als cinc minuts estaria farta de la meitat de les dones. Doncs no. Ges ni mica. Potser és que les van escollir molt bé. Dones poderoses, marxoses, curioses, fortes i de totes les edats. De sobte, vam crear un grup energètic brutal. Ens ajudem, ens expliquem coses, compartim experiències i ens carreguem aquesta teoria que diu que les dones no es recolzen entre elles i només saben parlar d’homes.  

Seran algunes, però no les que vaig conèixer al desert. Començant per Verónica Blume, exmodel i actualment propietària del centre de ioga The Garaje. No m’ho esperava. La tenia col·locada en el grup de les models frívoles. Prejudici número u explotant-me a la cara. Fina Roman, una dona que ha competit en 10 edicions del Dakar. Aquesta carrera tan i tan masculina. Va començar amb cotxe i va acabar els últims set anys amb camió. Una d’autèntica crac. Bibiana Ballbè, periodista que s’ha reinventat i ens ha ensenyat l’important que és valorar la mirada pròpia i el necessari que és canviar de lloc encara que estiguis bé. Metges, empresàries, professores, dones lliures a qui no els importa gens viatjar soles. La meva companya de haima, Andrea Combalia. Dermatòloga que treballa mil hores al dia i que a sobre té temps per cultivar el seu Instagram 'Pielsanaincorporesano'. Emprenedores de 25 anys com ara Claudia Sahuquillo, que es dedica a l’art, però si volgués seria presidenta del Govern. Molt ambiciosa i ordenada. Totes, tremendament poderoses i lliures. De pensament i actuació. Hi ha hagut una gran connexió entre nosaltres. Ens ha unit l’aventura pel desert però també el nostre gènere. Hem compartit un camí de creixement individual i col·lectiu molt interessant. Jo, personalment, he trobat l’equilibri perfecte entre el grup i la meva individualitat. Crec, sincerament, que aquesta és la clau de la felicitat. Saber ser dins de la tribu sense deixar de ser tu mateixa.

La clau de la felicitat és saber ser dins del grup sense deixar de ser tu mateixa

Envoltada de noies molt joves plenes d’energia, que es mengen el món, amb ganes de tot. Pateixen per la forma en què han sigut educades; però molt rebels i amb ganes de lluita. Algunes, contràries a la monogàmia successiva i partidàries del poliamor o obertes a altres formes de relacions amoroses i sexuals. D’altres més conservadores, però obertes a aprendre i a escoltar sense jutjar. Totes de molt potencial i amb la llibertat d’utilitzar-lo com a cada una li vingui de gust.

És increïble com canvia l’ésser humà quan va sol per la vida o quan s’ajunta amb un col·lectiu. Deixes de ser tu per formar part d’un tot. Si l’energia d’aquest 'tot’ és positiva, tot va genial, però com no sigui bona, llavors apareixen els drames. Sectes, guerres o ‘manades’. El grup dolent pot ser molt dolent.

I no vull dir que els grups de dones sempre sumin a favor, perquè alguna excepció hi haurà. Però sí que és cert que les dones no muntem grups per pegar indigents, ni per violar dones, ni per a res que se li sembli. Jo treballo amb moltes dones i si d’alguna cosa em queixo és que som massa exigents. Amb nosaltres mateixes i amb les altres. Suposo que això forma part l’educació heteropatriarcal que hem rebut. Ens hem d’esforçar el triple perquè ens facin cas i a la mínima crítica, ja ens fan fora del barco. ¿Però i si el barco és només de dones? Llavors ja no hi ha enveges, ni guerres ni retrets. Llavors l’energia positiva guanya i convertim l’enveja en admiració.

Només han sigut 48 hores. Teníem poc temps i molt a aprendre. La vida mateixa. Hi ha massa on escollir. No tenim prou vides per fer tot el que ens agradaria fer. L’alliberament de la dona està sent tan bèstia que per això hi ha tantes dones que no tenen fills. ¡No tenim temps! El repte és fer-ho tot i això és impossible. Per aquest motiu és més complicat ser feliç, perquè tens més opcions i més camins per on anar. Una bogeria.

Vivim en l’era del canvi constant. I hem de saber adaptar-nos-hi. Ja no guanya la més intel·ligent o la que té la carrera més important. Guanyarem la lluita feminista amb imaginació, intuïció, sensibilitat, empatia o creativitat. Unides, vives i lliures.

Temes: Dones