12 d’ag 2020

Anar al contingut

El pols entre els EUA i la Xina

Una treva, però encara sense armistici

Susan Walsh

Una treva, però encara sense armistici

Guillem López Casasnovas

Al costat d'altres grans problemes globals, la guerra comercial no era el risc més gran de l'any

Per una raó o una altra cada inici d’any, a invitació d’algú que creu en el bon judici de qui això riu, preparo una presentació del que poden ser les perspectives de l’any en curs. Més enllà de les meves intuïcions –millors per olfacte de vell que per capacitat predictiva d’economista acadèmic–, acostumo a consultar la Inteligence Unit (qui no ho faria amb aquest reclam) per veure com identifica 'The Economist' els riscos globals de l’economia. Aquest any en el primer rang i amb la intensitat més alta (això és, per sobre del perill d’atacs cibernètics, la inestabilitat per la sortida britànica de la Unió Europea o dels frecs bèl·lics de sobirania al Sud i l’Est del mar de la Xina) s’identificava la guerra comercial entre Xi Jinping i Donald Trump; això és, entre la Xina i els Estats Units.

Una primera valoració amb detalls filtrats des de l’experiència em feia no obstant reclassificar aquest diagnòstic cap a camins menys dramàtics.  Al cap i a la fi, el contendent més gran pesa menys ara que fa una dècada. Els Estats Units suposen una quarta part del comerç mundial (en confrontacions passades era un terç i la Xina té només un 15% de les seves exportacions amb destinació els EUA). Existeixen més intraàrees comercials que en el passat, el que permet sortides comercials alternatives (la mateixa Unió Europea, i amb Mercosur aquests dies) i el comerç modern es mou en clau electrònica transfronterera de més difícil control.

D’altra banda, guanya pes el registre de quant produeix un país en un altre i no quant exporta el país en qüestió, i les economies, en la mesura que es desenvolupen des dels serveis i els intangibles més que des de les manufactures tradicionals, veuen com l’armament aranzelari perd importància.  En qualsevol cas, una guerra plena, considerava la font consultada, podria representar un retrocés a tres anys, per al PIB mundial, d’un punt. Jo concloïa que davant altres problemes pels quals travessa la humanitat (el canvi climàtic) o les potencialitats que ofereix el desenvolupament de l’Àfrica, entre altres vectors de la mà de la inversió xinesa (que ja no sap on col·locar els seus excedents), el de la guerra comercial no em semblava el perill més gran de l’any. I afortunadament, crec que serà així després de la cimera d’ahir dels G-20.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En qualsevol cas m’agradaria destacar aquí el fet que la Xina sigui avui la contrapart més rellevant del tauler de poder internacional. Jo tenia un besoncle que no parava de criticar el Domund (diumenge mundial de les missions) en què tothom recollia diners dels nostres parents per dotar una guardioles que portaven com a reclam les caretes d’uns negrets i un oriental, al·legant que quan aquests tinguessin les panxes plenes buidarien les nostres.  Sens dubte exagerava, però el cert és que avui la Xina amb el seu comerç de preus rebentats ha omplert els seus balanços amb muntanyes de divises (dòlars en particular). I amb més intuïció pròpia que entesa aliena, en comptes de rellançar tota la seva economia ha invertit només una part d’aquests guanys a modernitzar les seves ciutats (no les zones rurals), privilegiant una elit i no millorant el benestar social dels seus treballadors o posant fi a la misèria de milions de conciutadans.

Certament l’empenta de demanda que això hagués suposat probablement acabés escalfant més la seva economia amb una hiperinflació que per aquesta porta del darrere erosionés les rendes reals i la seva competitivitat. Més seguretat oferia per al Govern xinès, amb els dòlars acumulats per les seves exportacions, comprar actius 'made in USA': bons municipals i tot el que es posava per davant. Recordo a la meva època nord-americana l’escàndol que va suposar saber que qui havia comprat tot o part del port de San Francisco (ja se sap que la gestió privada per societats anònimes ho permet) fos capital xinès. L’‘America First’ havia de compaginar malament amb una situació que sense dominar les entrades marítimes del Pacífic perdés el control –així es deia– de l’entrada de caps nuclears i patís formes diverses d’espionatge industrial. Ferit l’orgull, finalment ha sigut Donald Trump qui, amb el reclam de l’evident dúmping social, ha obert l’atac.

Segur que les guerres comercials són dolentes. Tothom hi perd. Almenys a curt termini.  A llarg termini això pot ser més discutit en funció del tipus d’importacions que s’han de substituir i les capacitats respectives per, fent-ho, reforçar autàrquicament l’eliminació de dependències. Però en un món global, tornar a les barricades no sembla ser la millor opció.

De la informació disponible del tractat a Osaka aquests dies sabem dues coses. Una que el conflicte, encara sense armistici, no s’ha agreujat. I segona, que aquest tipus de conferències sempre tenen el valor de possibilitar el diàleg. El que no és poca cosa, fins i tot sent sovint la discussió pujada de to i amb uns protagonistes (Xi i Donald) que no m’emportaria a casa un cap de setmana.

*Catedràtic d’Economia (Universitat Pompeu Fabra)