Anar al contingut

ANÀLISI

Divorcis, traïcions i llàgrimes

JORDI COTRINA

Divorcis, traïcions i llàgrimes

Marçal Sintes

Ningú ha aconseguit sortir indemne de les investidures d’alcaldes i alcaldesses. L’enrevessada i tensa situació catalana explica, segurament, les dificultats dels partits a l’hora d’arribar a acords. En pobles i ciutats al llarg del país s’han produït aliances impensables, autèntiques batalles de pulles i retrets, i desenllaços sorpresa.

La suposada ‘germanor’ entre independentistes no ha aparegut per enlloc. S’han agafat pels cabells, s’han esgarrapat i s’han fet puntades de peu al barb entre republicans i postconvergents (sí: els que governen junts en la Generalitat). Un ‘pimpampum’ penós, lamentable, d’aquests que s’han d’oblidar. Més o menys, aquestes coses passen sempre, però aquest cop ha sigut molt més escandalós.

Barcelona, la capital, no ha volgut ser l’excepció i ens ha brindat un autèntic serial, amb divorcis, herois i brivalls, traïcions i fins i tot llàgrimes. Ada Colau va perdre, però ha acabat retenint la vara de comandament. Ho ha aconseguit perquè, sorprenentment, es va obrir davant de si una segona porta, un segon pacte possible. El primer, amb ERC, estava precuinat des de fa molt temps. El segon, el nou, va arribar de la mà del PSC i de Manuel Valls, que va seguir la meitat del grup patrocinat per Ciutadans.

El més natural, si ens fixem en les propostes per a Barcelona, era aliar-se amb el republicà Ernest Maragall, el guanyador. Per poc, però guanyador al cap i a la fi. Aquesta opció no li donava a Colau l’alcaldia. L’altra, sí. Els comuns van haver d’elegir i, després de sospesar, van optar pel PSC amb el plus dels tres vots procurats per l’exprimer ministre francès. Totalment legítim. Els comuns van fer els que molts, o gairebé tots, haurien fet. El preu, a més de menor coherència en les polítiques, és que el discurs moralista de Colau perd seriositat.

És molt més difícil entendre el que ha passat amb Ciutadans. Després d’un mal resultat malgrat el suposat fitxatge estrella –Valls–, vol impedir que un independentista arribi a alcalde, anhel compartit pels socialistes. Albert Rivera no mou ni un dit i espera que Valls converteixi Colau en alcaldessa. Tot seguit, trenca amb Valls. ¿Per què no ho va fer abans, si tant li desagradava el vot a Colau?

A sobre, qui abans va ser socialista, Celestino Corbacho, que vota amb Valls, marxa amb Rivera. I aquest no només li està agraït: li dona un lloc en la Diputació de Barcelona. És així com Valls, en un sospir, passa d’encapçalar un grup de sis regidors a un de dos: Eva Parera (ex d’Unió) i ell.

La festa ‘ciutadana’ ha tingut seqüela: Rivera, entossudit a seguir al carril de la dreta, es resisteix a ajudar Pedro Sánchez a ser president, tot i que amb això emprenyaria –una mica– els independentistes. Per reafirmar-se, el líder de Ciutadans proclama que Emmanuel Macron beneeix els seus tripijocs amb Vox, però el president francès el desmenteix davant d’Espanya i Europa senceres.

Ja em direu quin guionista abstemi supera això.