Els perills del bifrontisme

Pedro Sánchez va tenir a l’abril una gran victòria al passar de 84 a 123 diputats (mentre que el PP queia a 66) i obtenir el 28,7% del vot. Peròser investitexigeix el recolzament –actiu o passiu– de bastants més diputats. I Espanya és un país plural en el qual amb 165 escons l’esquerra (PSOE i Podem) supera els 149 del total de la dreta. Però no per massa. I si als vots de la dreta li suméssim tots elsnacionalistesen una majoria de rebuig, Sánchez no podria ser investit.

Seria un absurd, però en teoria pot passar. Encara seria més absurd no treure les conclusions lògiques i substituir elbipartidisme imperfecte, que bé o malament ha funcionat, per unbifrontisme estèril. Vist que només Sánchez pot ser president i que és molt difícil –només ho faria si estigués segur d’un resultat molt millor– que opti per noves eleccions,el menys dolent seria que un dels dos partits de centredreta s’abstinguésa la investidura. I que després el PSOE s’hagués d’espavilar per governar amb les majories que s’anirien definint, sense hipoteques i sense que la política –i l’economia– quedessin supeditades a divisions només ideològiques. 

És positiu que l’esquerra i la dreta tinguin les seves coincidències i les seves aliances –ja està sent així en la formació de la majoria dels governs municipals i autonòmics–, però no que tot quedi supeditat a un bifrontisme ideològic que polaritzaria negativament la societat i que no afavoriria la indispensable connexió amb la UE –l’euro, la França de Macron i l’Alemanya de Merkel i la seva ferida, però viva gran coalició– que serà fonamental en els pròxims anys. La consagració del bifrontisme seria pitjor que el bipartidisme perquè sortir de la seva lògica seria vist com una traïció als principis. Gairebé com una heretgia. Ila pràctica democràtica exigeix fidelitat a les idees, però també pragmatismeper emmotllar-les a la realitat canviant. Sense oblidar que, de vegades, les idees se superposen amb dogmes una mica periclitats, però amb els quals hi ha electors que se senten identificats.    

Però com quetant Cs com el PP han repetit que no s’hi abstindran, Pedro Sánchez està obligat a intentar la investidura amb els aliats disponibles. Perquè legítimament vol ser investit i perquè és difícil retreure-li seriosament aliances per a la investidura que la dreta considera legítimes –com a coincidència de vot– per impedir aquesta mateixa investidura.

Ara com ara –després de la decisió del PSOEd’intentar governar Navarra i les Canàries igual com la triple dreta ho ha fet ja en altres llocs i Madrid capital–, Pedro Sánchez podria tenir 173 vots (PSOE, Podem, PNB, Compromís i regionalistes càntabres) davant 177 contraris (PP, Cs, Vox, canaris, forals navarresos, JxCat, ERC i Bildu). Però aquest no és el final de la història, ja queERC pot abstenir-sesi prefereix Sánchez a noves eleccions. I és una cosa complicada argumentar que Sánchez no pugui beneficiar-se d’aquesta abstenció si el centredreta està disposat a votar amb ERC (i Bildu) per impedir la investidura socialista. 

Si les coses continuen així, el normal és que Sánchez acabi –no sense suar amb el front– sent investit, tot i que potser aquesta investidura no sigui la més convenient. Primer perquèobligarà cessions a Podemque podrien condicionar massa coses, ja quePablo Iglesias fuig repetidament de definir-se respecte a l’euro, el fonament de tota la política econòmica. Després perquèERC pot afrontar eleccions catalanes a la tardori ser per tant un recolzament molt volàtil (ja va passar quan va votar contra els pressupostos). 

Notícies relacionades

El sanchisme contra Sánchez

L'amnèsia de Casado

Algú pròxim a Sánchez em diu que el PSOE està obligat davant dels seus electors a treure la investidura i que a més no hi ha un govern alternatiu possible. Ho farà doncs amb els aliats disponibles. Punt final.

És la ‘realpolitik’, però ajudaria a consagrar l’estèril bifrentisme. Algú del centredreta ho pot evitar amb un clar plantejament. Més val un Govern socialdemòcrata que el mateix equip però embarassat d’Iglesias i ERC. I això no és incompatible a pensar que Podem acabarà analitzant el desastre de Veneçuela i que seria bo que l’independentisme –sense renunciar forçosament als seus objectius últims– admetés que avui la prioritat (excepte per als que juguen al suïcida com pitjor, millor) és que Espanya funcioni raonablement els pròxims anys. Els problemes –des de la demografia a la immigració, la desigualtat postcrisi i la globalització– són massa seriosos per prioritzar laberints imaginaris i irrealitzables.